Arribem a la fi del 2017 i toca fer memòria i repàs de la temporada expositiva que hem viscut a la ciutat. Tasca difícil, doncs la llista s’allarga i en el nostre top ten hem de descartar mostres que han deixat empremta: l’entranyable dedicació fotogràfica tardana de Gilbert Garcin (Galeria Valid Foto); l’auge del fotollibre amb la mostra a cavall de dos centres (Fundació Foto Colectania i CCCB); el repàs creatiu a Frederic Amat (La Pedrera); mostres de caire polític intens com les d’Akram Zaatari i Forensic Architecture (MACBA), o l'exposició de Francesc Torres (Museu Nacional d'Art de Catalunya); les cares de Picasso en els seus retrats (Museu Picasso); la delicadesa sobre paper de Lluís Lleó (Centre d’Art Tecla Sala); o la prospecció entre l’art sumeri i el contemporani (Fundació Miró). També ha sigut un gran any per als comissaris de casa nostra, entre els que sobresurt David Armengol (amb, com a mínim, un triplet que inclou dues de les exposicions que seguidament destaquem i Caminar sobre el gel, a l’Arts Santa Mònica). I, sense dubte, l’art també ha sonat al ritme de tres músics: David Bowie (Museu del Disseny), Björk (CCCB) i Brian Eno (Arts Santa Mònica). Anem al gra, però, i aquí teniu la nostra tria de les deu exposicions de l'any.
ORIOL VILANOVA. DIUMENGE
Fundació Antoni Tàpies. Del 5/02 al 28/05
Oriol Vilanova va folrar les parets de la Fundació Tàpies amb 27.000 postals del total que ha anat col·leccionant durant més de quinze anys, en un desplegament cromàtic i temàtic immens. L'obra era extraordinària i adquiria presència arquitectónica, però més enllà de l’estètica també s’hi mesclaven molts discursos: reivindicacions dels mercats de puces i les postals, la paradoxa de la hipervisibilitat i, per raons evidents, el caràcter compulsiu i obsessiu del col·leccionisme.
INSURRECCIONS
Museu Nacional d'Art de Catalunya. Del 24/02 al 21/05
Barcelona va ser la segona ciutat que va acollir l’exposició concebuda al Jeu de Paume de París, una mostra que es complementa amb el fons de cada museu on faci itinerància, de manera que la història local hi té un paper important. Comissariada per l’historiador de l’art Georges Didi-Huberman, esbossava el gest de la insurrecció a partir d'exemples històrics i artístics, no sempre vinculats a conflictes concrets. El resultat proposava un acostament subjectiu i sòlid que podia llegir-se com una crida, encara que sigui en veu baixa, a fer petar tot el que hagi de petar.
LA DISSIDÈNCIA NOSTÀLGICA
La Capella. Del 3/03 al 30/04
Joana Hurtado, inspirada pels textos d'Svetlana Boym, comissariava una mostra íntima i excel·lent que se centrava en la nostàlgia reflexiva, que mira enrere sense necessàriament haver de tornar al passat i que, de fet, vol construir un nou futur. En aquest marc enfilava un compendi de propostes que contemplen el passat com a mirada endavant, tant des de fora com des dels afectes que sentim enfront dels records (viscuts o no) i reutilitzant la memòria com a motor creatiu.
JAUME PITARCH. LA PRÀCTICA IMPOSSIBILITAT DEL DEJUNI
Centre d'Art Tecla Sala. Del 30/03 al 31/12
Ho hem de reconèixer, sentim predilecció per Jaume Pitarch, artista barceloní que explora la inestabilitat i el desequilibri implícits en la vida diària, una precarietat que es bifurca en diverses direccions: la dificultat de mantenir la pau interior, la precarietat implícita del capitalisme, els models de producció i les diverses crisis contemporànies (socials, mediambientals, econòmiques). David Armengol és el comissari del repàs de la trajectòria que se li dedica al Tecla Sala. Si correu encara sereu a temps de veure-la… tanca les portes el darrer dia de l’any!






Arriba el 2018 i, com si fos una força superior que ens empenyés a…
Després de Molt soroll per no res, Àngel Llàcer torna a la direcció…
A priori, Wonderstruck. El museo de las maravillas pot semblar una…
Contingut patrocinat