L'agenda cultural de Barcelona

 

Entrevistes


Entrevista Adrià Pujol

Per a molta gent, quan els parles dels Jocs Olímpics comença a ser com quan a nosaltres ens parlen del Naranjito: caspa


Text de: Andreu Gabriel
Foto de: Noemí Elías
Recomana  Compartir Recomana Recomana Recomana   
Adrià Pujol és antropòleg i escriptor. Ara que se celebren els 25 anys d’un esdeveniment tan colpidor per a Barcelona com els Jocs Olímpics, val la pena repassar Les cares de Barcelona, l’última exposició que ha comissariat al Museu Etnològic. I, des de l’anàlisi dels fenòmens que passen a la ciutat, constatar que les diferències entre les dues ocupacions de Pujol, l’antropologia i la literatura, són gairebé inexistents. Potser és a causa d’aquest interès en la transversalitat que un dels últims llibres que ha publicat és L’eclipsi (L’Avenç, 2017), la versió en català de l’obra d’un clàssic de l’experimentació literària que ha estat estudiat des de totes les disciplines: Georges Perec.

Als articles Els barcelonins que vas publicar a la revista L’Avenç al llarg del 2016, parlaves del procés de gestació de l’exposició fins al punt de fer-ne una mena de making-of.
Un making-of literari, sí. Tot i que és veritat que les escenes sobre el museu són reals.

Pel que hi dius, sembla que muntar una exposició sobre Barcelona és un merder.
Un primer problema és que el museu on s’ha fet és d’etnologia. En un museu d’història s’ordenarien uns objectes per donar lloc a una imatge d’una ciutat que no existeix. Però als antropòlegs els objectes no ens interessen gaire. Potser tenen un valor emocional, però no creiem que expliquin res per si mateixos. O sigui que el merder ve ja de l’antropologia. I d’aquí, de fet, que l’exposició sigui tan superficial.

Deliberadament superficial, vols dir.
Deliberadament superficial. Si jo aprofundís en cada àmbit que tractem, hauria de fer divuit exposicions diferents: el turisme, la cultura popular, la migració, els missatges... Però ens hem de quedar amb el merder, perquè al cap i a la fi una exposició sobre què és Barcelona avui només pot ser un procés que comença i que no s'acaba, com la ciutat mateixa. La polis és l’únic mecanisme que s’ha inventat la nostra espècie per ordenar el caos. I això és el que havia de ser l’exposició: un caos ordenat.

Malgrat les dificultats, el que sí que heu inclòs són les entrevistes als habitants de Barcelona. Molts d’ells parlen de turisme.
Una de les gràcies de l’antropologia és que no jutja els continguts, sinó que busca quina relació hi ha entre les coses, en aquest cas entre la gent i la ciutat. L’única manera de fer-ho era deixar que la gent s’expressés sense tallar-les. I, en efecte, malgrat que vam escollir gent molt diversa i no els ho vam preguntar directament, tots van parlar de turisme. És, ara mateix, el tema de la ciutat.

Hi ha alguna entrevista certament emotiva, com la de l’home que viu al carrer.
És meravellós i sorprenent que la persona que diu coses més boniques sobre Barcelona sigui un sense sostre. En canvi, una senyora de les Corts amb un pis de 200 metres quadrats, molt amable, només feia que cagar-se en la ciutat. L’antropologia és això: posar en relació aquests dos personatges i no tractar el visitant d’estúpid, no donar-li una cartel·la amb tot explicat. I si ha de marxar enfadat del museu, que en marxi. Un bon museu d’antropologia segueix la màxima de la bona literatura: "show, don’t tell": mostra però no expliquis res.

A l’únic lloc de l’exposició en què potser es fa una mica d’història és justament quan parleu de turisme. En marqueu esdeveniments clau com l’exposició universal de 1888 o els Jocs Olímpics de 1992, dels quals ara se celebraran els 25 anys.
L’antropòleg no és que rebutgi les dates, però sí que li passen a un segon pla. Com que posem en relació fenòmens, ens és igual que un sigui del 2016 i l’altre del 1992. Si estructuralment s’assemblen, els posem junts. Els historiadors diuen que fer això és massa frívol. El que és cert és que el de la celebració d’aquests 25 anys dels Jocs Olímpics serà el moment en què el present es farà història.


A la novel·la Picadura de Barcelona (Sidillà, 2014), en què el jo literari arriba a Barcelona just als anys noranta, es diu que durant els Jocs els barcelonins "havien de sentir coses".
Potser és una frase molt literària però és veritat que el poder, quan és democràtic, sempre ens hi obliga. Fins i tot Hitler ho va fer. Va obligar els alemanys a sentir coses mitjançant la posada en escena imperial. Maragall va fer el mateix. Sí, ho pots posar. No passa res. Va tornar de Nova York havent entès que l’única manera que el ciutadà admetés unes grans obres era que sentís amor per la seva ciutat. I així és com van arribar els Jocs o els eslògans com "Barcelona posa’t guapa". Es volia emular l’"I love NY", la millor operació de publicitat de la història. Que això passi no és ni bo ni dolent, tot i que molta gent ho ha volgut veure com a crític, i en realitat nosaltres no diem res crític. És al revés: la crítica l’ha portat en tot cas el visitant des de casa.

Ens en queda res, de l’esperit olímpic?
Les ciutats d’occident creixen a base d’unes ampliacions urbanístiques que sempre van acompanyades d’un gran esdeveniment per fer més païble el trauma social de l’operació. I anar fent i anar caminant. Què queda de l’olimpisme? Potser ens ho dirà la commemoració que se’n farà ara. Crec que és difícil que l’homenatge no sigui una mica caspós, com ho ha estat el que ha fet el Barça per celebrar els 25 anys de Wembley. És que hem de pensar que per a molta gent tot això ja comença a ser com quan a nosaltres ens parlen del Mundial 82 i el Naranjito: caspa.

Visitant l’exposició i parlant amb tu, m’ha vingut al cap la relació simètrica "antropologia-joc" i "literatura-joc". S’assemblen, l'antropologia i la literatura?
I tant! Quan m’ho demanen, dic que sóc antropòleg i escriptor. Però els que en saben més que jo, que són la majoria, em diuen que és el mateix. Almenys en la meva corda d’antropologia, la més afrancesada. Els que es consideren llibres canònics, el hits de l’antropologia, són bones novel·les. Aquí tornem a xocar amb els historiadors. Ells estan obsessionats amb la veritat i nosaltres, com la literatura, amb la versemblança.

L’eclipsi, la versió catalana de La disparition, de Perec, és el joc literari dut a l’extrem. Escriure tota una novel·la sense la lletra més utilitzada en català, la a (a l’original francès és la e).
Sí, això és de ionquis, ja.

T’ho has passat bé, fent-la?
Buf, molt. L’eclipsi demostra que el llenguatge és arbitrari, cosa que té a veure amb tot el que dèiem. Això què és? Una taula o una mesa? No és el mateix? Perec constata que no hi ha res a dir, que qualsevol discurs és manipulable. I això és el que som els antropòlegs purs: relativistes i escèptics. Sabem que no hi ha res a explicar perquè si dius una cosa avui, demà serà tot el contrari.

publicada el 01/07/2017

Qüestionari

Si no visquessis a Barcelona on viuries?
A Sant Sadurní de l’Heura.

Què faries amb un milió d'euros?
Comprar-me una casa a Sant Sadurní de l’Heura. Però me’n guardaria tres quartes parts…

Si et busquéssim de nit on et trobaríem?
No surto gaire, però en tot cas a prop del passeig de Sant Joan per sota de Tetuan. A qualsevol bar, no cal que sigui glamurós.

Què no et perdràs el mes de juliol?
No ho dic per fer-me l'especial, però el meu consum cultural és a casa perquè el produeixo. El que no em perdo, quan puc sortir, és quedar amb algú perquè m'expliqui coses.

De quin mainstream participes?
Del que s'ha dit boom literari de les editorials independents catalanes. La xarxa ajuda a que t'hi associïn i jo sóc un dels que està de moda.

Què duus a la butxaca?
Tot: el telèfon, la cartera, el tabac, les claus, l'encenedor, un boli i un paper.



Entrevista | Entrevista a Max Besora

Entrevista a Max Besora

Entrevista Carla Simón

Entrevista Les Sueques

Entrevista Maria Cabrera

Entrevista a Pau Roca

Entrevista Guim Tió

Entrevista Hans Laguna

Entrevista a Borja Bagunyà i Lana Bastasic

Entrevista Mauro Herce

+ LLEGITS

Música
Vuit cites musicals destacades de la Festa Major de Gràcia
butxaca, 16/08/2017

Vuit cites musicals destacades de l…

Només cal tenir certa resistència a les aglomeracions per confirmar…

+
Proposta
Plans culturals per passar l’agost a Barcelona
butxaca, 27/07/2017

Plans culturals per passar l’agost …

Al contrari del que diuen, passar l’agost a Barcelona té força coses…

+
Cine
L'altra cartellera: cinc pel·lícules per a aquesta setmana
Xavi Arnaiz, 14/08/2017

L'altra cartellera: cinc pel·lícule…

Més enllà de la cartellera de cinema habitual, la de les estrenes, a…

+

+ Recents

Cine
Les cinc estrenes online més destacades de la setmana
Xavi Arnaiz, 16/08/2017

Les cinc estrenes online més destac…

D’entre totes les pel·lícules, sèries i productes audiovisuals…

+
Música
Vuit cites musicals destacades de la Festa Major de Gràcia
butxaca, 16/08/2017

Vuit cites musicals destacades de l…

Només cal tenir certa resistència a les aglomeracions per confirmar…

+
Cine
L'altra cartellera: cinc pel·lícules per a aquesta setmana
Xavi Arnaiz, 14/08/2017

L'altra cartellera: cinc pel·lícule…

Més enllà de la cartellera de cinema habitual, la de les estrenes, a…

+

Contingut patrocinat

Entrevista Adrià Pujol

Entrevista Adrià Pujol

Per a molta gent, quan els parles dels Jocs Olímpics comença a ser com quan a nosaltres ens parlen...

Editorial

Arriba juliol i amb ell, l’efervescència d’una de les modalitats d’esdeveniment...


Amb el suport de:escut_generalitat