L'agenda cultural de Barcelona

 

Entrevistes


Entrevista Maria Cabrera

La poesia és un dels pocs àmbits on podem fer el que ens dóna la gana


Text de: Txell Bonet
Foto de: Noemí Elias
Recomana  Compartir Recomana Recomana Recomana   
La primera que es va sorprendre en saber que havia rebut el 58è premi Carles Riba de poesia va ser ella. Però és que Maria Cabrera (Girona, 1983) és tota una caixa de sorpreses. Poeta, però també filòloga i lingüista, està fent una tesi doctoral sobre fonètica algueresa. Molts músics han posat en una partitura els seus versos. Altament suggeridors, contenen un savi contrast de malenconia i atreviment, ràbia i alegria, esperança i mala llet. Si no, obriu per qualsevol pàgina el darrer poemari: La ciutat cansada.

D’on véns?
Doncs els d’El Pèsol Feréstec m’han agafat tres poemes i n’han creat una música expressament, i avui ho gravàvem per al nou disc. És molt simpàtic perquè som tots amics. Vaig amb ells als concerts, però només recito, no canto, que no els vull tant de mal.

Per a tu recitar és habitual. Gaudeixes interpretant la teva poesia?
Amb el primer llibre em feia molta vergonya, ara estic més tranquil·la i m’hi ha ajudat el fet que algú hi posi música, com amb el projecte Vladivostok, amb la pianista Irene Fontdevilla. M’interessen els recitals perquè m’interessa l’oralitat del poema i la melodia mateixa. Quan escric un poema sempre l’he de dir en veu alta per saber si rutlla o no. A més d’escriure’l, és important mastegar-lo amb la veu. És part del procés creatiu.

Ja escrits, els teus poemes deixen de ser teus i són de tothom?
Sí, tinc molt aquesta sensació i quan ho musiquen, és quan ho noto amb més claredat. Els meus poemes són per a qui vulgui i que en faci el que vulgui. Silvia Pérez Cruz va musicar "Salm i paraula de la memòria pròdiga" després de sentir-me’l recitar, i el va titular "Pare meu". I quan vaig sentir com el cantava em va impactar. Era un fill que se n’havia anat d’Erasmus i s’havia quedat a viure a l’estranger. El poema se n’havia anat de mi, i era una cosa totalment diferent.

Un mateix poema són infinits poemes, un per a cadascú de nosaltres.
L’autor s’ha "mort" i la meva opinió és tan vàlida com la dels altres. En un vers hi veuen coses que jo no havia vist, matisos que no m’adonava que tenia.

L’ofici de poeta consisteix a construir una caixeta, el poema, on un sentiment passat, posat en paraules, aguanti el pas del temps?
Sí, l’emoció que li va donar lloc és molt llunyana, però queda el que reverbera de l’emoció, que és l’important. Que soni una cosa i torni a ressonar quan l’agafes. Aquest dring que s’aconsegueix amb les paraules. Si això ho aconsegueixo actualitzar cada vegada que llegeixo un poema, és que allò va bé.

Noto el teu amor i respecte per les paraules.
El meu procés creatiu és molt lent. Molt a poc a poc, genero dins meu un paisatge, i llavors brolla perquè trobo la melodia per dir-lo. El filtratge de les paraules també és molt lent. Necessito trobar la paraula exacta, i que no n’hi hagi cap de sobrera. M’obsedeix molt trobar el matís exacte. He fet filologia, faig lingüística, i estudio fonologia, i em preocupa molt la forma de les paraules, el seu so, i com s’emmotlla el significat en aquest so, i viceversa. Com quan repeteixes molt una paraula i al final perceps una cosa estranya. Com si liqüessis la paraula fins a tenir-ne l’essència.  

Però estàs a favor de crear paraules úniques per a un poema?
La poesia és un dels pocs àmbits on podem fer el que ens dóna la gana, i això ho hem d’aprofitar molt fort, perquè gairebé en no res podem fer el que ens doni la gana. Treballo de correctora, i el llibre té correctors, però també hi ha paraules amb la intenció de violentar la llengua.

La poesia és llibertat, per això la practiques?
Sí que pots fer amb les paraules el que et doni la gana, però no la sento com un espai de llibertat. No m’ho passo exactament bé escrivint poemes, tenen un deix de tristesa i és un moment molt tens, i també intens, que m’agrada, però no és exactament feliç.

Per això entre els teus llibres passen anys.
Molt sovint no tinc coses a dir, i col·laborar a la contaminació acústica no em fa sentir bé. Per molt que piqui pedra, si em forço a escriure no m’agrada el resultat, no el sento de veritat, de veritat poètica. Puc passar molt de temps sense escriure poemes, però sempre duc a sobre una llibreta per anotar coses meves.

Sents responsabilitat en rebre el premi Carles Riba?
És un premi important que històricament ha reconegut trajectòries. Jo no tinc trajectòria i sóc relativament jove, i només sóc la vuitena dona. El jurat ha fet una aposta arriscada. Em fa respecte perquè autors que he llegit molt han tingut aquest premi. Això m’ha fet molt impacte. Em fa il·lusió l’editorial i publicar amb els llibres de l’Óssa Menor, una col·lecció amb tanta tradició i un simbolisme molt important en la poesia catalana. Quan vaig veure les galerades quasi ploro de l’emoció.

Hi ha una certa intertextualitat en la teva obra. Títols dels teus treballs fan referència a Joan Salvat-Papasseit o Pere Calders. Influències de Mercè Rodoreda, Miquel Bauçà, Víctor Català. També Enric Casasses, Dolors Miquel o Blanca Llum.
Amb aquests poetes contemporanis penso que hi tinc un diàleg obert. Acabant de llegir "Dents de polpa", de Maria Sevilla, em va sortir un poema que explica altres coses, però li agafava el relleu i això m’interessa. Sempre faig referències intertextuals, de vegades sense adonar-me’n. En un poema he escrit "el camí de l’aigua", i no era conscient que apareix a La vaca cega, de Maragall. La cadència dels heptasíl·labs de Bauçà també se m’ha ficat a dins, i està en un altre poema.

Ets feminista però no et reafirmes com a dona a través de la teva poesia. Tampoc t’agrada la discriminació positiva?
En els premis la discriminació positiva no sé fins a quin punt ho és, de positiva. Com a ciutadana em declaro obertament feminista, però com a poeta trobo que és una etiqueta absurda. Escric des d’un cos de dona, però no en faig bandera en els poemes. Respecto que es faci, però jo no vull. Ni parlo només per a les dones, ni només explico experiències que les pots entendre si ets dona.

Un vers teu pot tenir alhora tendresa i humor negre.
Hi ha molt més humor del que em penso, una veta d’ironia o sarcasme que l’enriqueix. Els contrastos es produeixen perquè busco jugar amb imatges, més enllà del tema general, i llavors explota la paleta de colors.

Al darrer llibre parles d’un esgotament d’emocions, fent metàfora de l’esgotament d’una ciutat, Barcelona. Te n’has cansat de veritat?
Hi visc des que vaig venir a estudiar, però n’he d’anar marxant de tant en tant per prendre l’aire. He viscut a Sardenya, als Estats Units, a Mallorca. Em va bé mirar-me-la des de fora i trobar-la a faltar, com una mare.

És una ciutat massa intensa?
Té a veure amb la vida que hi porto. Al llibre, la neurosi que explico és molt urbana. Les possibilitats que tens en una ciutat, un ventall de coses a fer, carrers per on anar, camins a emprendre, i el fet que acabis triant-ne un i et costi saber-ne sortir, fa que sentis una fatalitat: sona greu i no ho és tant, però és com si t’haguessis ficat tu sola en una gàbia.

Ets dins una certa escena cultural de la ciutat i ets una de les ànimes del fanzine Cor Pelut.
El faig amb Raquel Tomàs i Blanca Nuño (de Les Sueques) i fem concerts de presentació. Ajuntem tot de gent del nostre entorn que admiro per com dibuixen, fan còmics, o escriuen. Estem molt atomitzats i això ens lliga a tots, que ho trobo important, contribueix a salvar-nos una mica. Diem que és un fanzine de “figures” retòriques sense pretensions, són fotocòpies relligades amb cordill de botifarres. Vol ser una gran broma, en canvi amb la poesia sóc esclava del perfeccionisme, i aquí buscava desenvolupar l’humor, tan fonamental per sobreviure. No sé entendre la vida si no és en clau d’humor, necessito fer ironies d’un mateix i del que passa perquè si no m’ofego.

publicada el 01/03/2017

Qüestionari

Si no visquessis a Barcelona on viuries?
A Cala Morlanda, a Mallorca.

Què faries amb un milió d'euros?
Anar a viure a Cala Morlanda, a Mallorca! I pagar sempre la ronda als meus amics.

Si et busquéssim de nit on et trobaríem?
Al (bar) Canigó o a la bodega La Riera.

Què no et perdràs el mes març?
El concert de presentació de Moviment, el nou disc de Les sueques (24/03).

De quin mainstream participes?
Uf, de molts! Perdo terriblement el temps a les xarxes socials, per exemple, prenc gingebre cada dia i plego la roba amb la pulcritud del país del sol ixent.

Què duus a la butxaca?
Res. Perdo sempre tot el que em fico a les butxaques.



Entrevista a Pau Roca

Entrevista Guim Tió

Entrevista Hans Laguna

Entrevista a Borja Bagunyà i Lana Bastasic

Entrevista Mauro Herce

Entrevista Àlex Serrano

Entrevista a Penique Productions

Entrevista Pau Faus

Entrevista Mar Arza

+ LLEGITS

Cine
Incerta glòria
Irene Pujadas, 07/02/2017

Incerta glòria

Que el llibre sempre és millor que la pel·lícula és, evidentment, una…
+
Exposicions
UtopiaMarkets Photo
Helena Martínez Guimet, 21/03/2017

UtopiaMarkets Photo

Després de l'èxit de la primera edició, el mes de juny passat,…

+
Exposicions
Picasso. Retrats
Irene Pujadas, 22/03/2017

Picasso. Retrats

Quantes tecles va tocar Picasso, i com les va afinar! Qui ho dubti,…

+

+ Recents

Cine
Les 3 millors estrenes de cinema de la setmana
butxaca, 24/03/2017

Les 3 millors estrenes de cinema de…

Les sales de cinema s’omplen aquest cap de setmana amb un nou grapat…

+
Proposta
Plans per al cap de setmana
butxaca, 24/03/2017

Plans per al cap de setmana

S'apropen uns dies de meteorologia calidoscòpica i també de propostes…

+
Exposicions
La dissidència nostàlgica
Helena Martínez Guimet, 24/03/2017

La dissidència nostàlgica

En un moment en què es fa un ús abusiu de la nostàlgia com a…

+

Contingut patrocinat

Entrevista Maria Cabrera

Entrevista Maria Cabrera

La poesia és un dels pocs àmbits on podem fer el que ens dóna la gana

Editorial

Des de finals del mes de gener l’Sputnik ha tornat temporalment a la graella televisiva. L’històric...


Amb el suport de:escut_generalitat