L'agenda cultural de Barcelona

 

Entrevista


Entrevista José Luis de Vicente

Podem imaginar altres maneres d’existir a banda del capitalisme


Text de: Helena Martínez Guimet
Recomana  Compartir Recomana Recomana Recomana   

Després de l'exposició Big Bang Data, José Luis de Vicente (Granada, 1973) –escriptor, investigador, curador del Sónar+D– ha passat els darrers dos anys pensant com articular una mostra sobre el canvi climàtic. Ara comissaria Després de la fi del món al CCCB, un recorregut sobre el planeta antropocè i el nostre futur al 2100 a partir d'instal·lacions immersives de diferents disciplines, que volen despertar-nos i conduir-nos a l'acció abans no sigui massa tard. No per a nosaltres, sinó per als hereus, humans i no humans, de la Terra.  

Ara els efectes del canvi climàtic són més tangibles: trencament de banquisses, sequeres i incendis, huracans...
Una de les idees centrals de l’exposició és, precisament, que hem de canviar el significat de la paraula ara perquè el problema del canvi climàtic i el que cal fer per abordar-lo ens obliguen a replantejar-nos la nostra relació amb el temps i amb l’efecte de les nostres accions. Hem d'entendre que hem de fer coses a llarg termini perquè hem contret un compromís, que els fruits no es veuran fins d’aquí a dècades i afectaran gent que coneixem, però sobretot molta gent que mai no coneixerem. I també a éssers més enllà de l’espècie humana.

El títol pot remetre a una distopia d'aquí a vuitanta anys, però el que es vol és fer-nos conscients i que fem una acció.
Hi ha dos conceptes que ens interessen molt; són el de trauma i el d’empatia. Sobre el trauma, m’agrada explicar que l'exposició i el moment en què ens trobem és com el dia que has anat al metge i surts amb una mala notícia. Potser no et sents fonamentalment diferent a quan has entrat, però racionalment saps que ja res serà igual, que tot ha canviat. Aquest és una mica l’espai on ens trobem com a societat. 

Pel que fa a l’empatia, i més després d'haver fet una exposició com Big Bang Data, teníem molt clar que no podíem fer-la des de la lògica de les dades. Ja que tanta informació ens espanta, no ens permet reorganitzar la nostra relació amb el problema i acabem aparcant-lo. D’alguna manera, pensàvem que l’eina per aconseguir-ho tenia més a veure amb l’emoció. Amb l’emoció d’assumir un munt de coses.

El format artístic permet que emocionalment se’t quedi més endins un fet que no pas mirant una notícia...
L’exposició és molt teatral, molt immersiva, per treballar les emocions i intentar ajudar a transcendir, a fer el pas de la incomoditat fins a assumir el problema. I una de les vies que volíem utilitzar per visualitzar-ho és la nostra relació amb la generació que a la segona meitat del segle XXI, en algun punt a determinar, haurà d’haver arribat a un món de zero emissions de CO2. Per a nosaltres, els adults del 2017, aquesta exposició és una cosa, i moltes de les escenes que mostra són futurs hipotètics o de ciència-ficció. Però si avui tens sis o vuit anys, el que estem posant damunt la taula és molt diferent, hi ha unes relacions d’asimetria generacional molt fortes.

El recorregut de l’exposició no és apocalíptic.
És molt difícil abordar aquest tema sense considerar que l’apocalíptic i l’utòpic són els pols en què ens movem. No hi ha una definició de si ho aconseguirem o no. No ens mourem entre un món de Mad Max o una utopia verda sostenible. Hi ha un munt de decisions que en el fons són també ideològiques i polítiques sobre què significa viure i com viure i, sobretot, el fet d'entendre que podem imaginar altres maneres d’existir a banda del capitalisme. I crec que la cultura i l’art hi han de jugar un paper fonamental.

Plantejant alternatives?
L’exposició vol mirar també alguna de les propostes que s’assemblen relativament poc a com assumim la manera de fer les coses. I aquí tenim una gran responsabilitat, perquè la política sembla operar bàsicament des del principi del que coneix, però cada vegada més cal introduir el que no coneix, amb la imaginació a l'hora d'organitzar les relacions socials, econòmiques, des de principis molt diferents…

En aquest sentit, l’exposició agrupa gent de disciplines diverses: artistes, científics, filòsofs… una aliança que recorda la que vam veure recentment al MACBA amb Forensic Architecture. Potser aquesta és la manera d’imaginar i transformar més enllà dels poders polítics?
Absolutament, i m’alegro que facis aquesta connexió, perquè totes dues exposicions mostren que avui dia l’àmbit de la cultura i les arts no són un espai de contemplació i reflexió, sinó també un espai de construcció de metodologies i propostes, per abordar problemes que des d’altres disciplines potser no s’han trobat. Personalment, crec molt en la idea que la cultura és el laboratori de la societat, l’espai on imaginem altres formes possibles de viure i de relacionar-nos, on pots fer coses que no podries fer fora. 

És evident que la política actual no va en aquest sentit.
La incapacitat per fer coincidir les escales temporals on opera el canvi climàtic amb l’arquitectura del nostre sistema polític era un dels grans temes de l'exposició. És molt difícil que un polític els pugui dir als seus votants "no podem seguir vivint de la manera que vivim". Per solucionar el problema, com a gestor, ha de fer coses que perjudicaran a curt termini el ciutadà i votant, perquè, a llarg termini, acabi beneficiant qui no l'ha votat ni el votarà mai. Amb la qual cosa, aquesta dificultat d’encaixar una cosa amb l’altra, ens portava a la idea que el que necessitem és que els governs incorporin nivells de decisió i de gestió que tinguin una responsabilitat que ens situïn no davant dels votants i ciutadans actuals sinó davant dels que no existeixen encara o no poden votar.
 
En la mateixa línia també està orientat el Ministeri del Futur que presenteu?
El Ministeri del Futur és un projecte que arrenca amb la nostra exposició, però que tindrà una vida més llarga al voltant de dissenyar o articular com seria un departament polític el programa del qual es deu als votants i ciutadans del 2100. I pensant amb algú amb qui arrencar aquest projecte, Timothy Morton –un dels filòsofs de l’antropocè per excel·lència– ens semblava la persona perfecta. 

L'essencial potser és el que diu també Timothy Morton: pensem que passar a l’acció és fer coses, però pensar en les coses ja és fer una acció.
Absolutament. I en aquest cas assumir el fer alguna d’aquestes transformacions de la nostra percepció de la realitat, de la relació amb la temporalitat, amb els altres éssers del planeta… aquest seria el major èxit que podríem tenir amb l'exposició. El que assumeix és que necessitem un posicionament i assumir que alguna cosa ha canviat de manera crucial en la nostra relació amb el medi, per això la frase que obre l’exposició de McKenzie Ward: "la nostra civilització s’ha acabat i tot el món ho sap", és molt important per a nosaltres a l’hora de marcar que del que aquí estem parlant no és de la possible solució a un problema, sinó de la solució de la construcció dels nous paràmetres del que definim com a realitat.

publicada el 01/11/2017

Qüestionari

Si no visquessis a Barcelona on viuries?
A Londres si hi pogués viure, no malviure. Si fos això darrer, aniria a Berlín.

Què faries amb un milió d'euros?
Compraria temps per pensar i decidir què fer amb la resta del temps que em quedi.

Si et busquéssim de nit on et trobaríem?
Molts dies treballant, perquè sóc nocturn. Si no, a la tardor al cinema; a l’estiu, en un concert.

Què no et perdràs el mes de novembre?
L’In-Edit, l’expo de Brossa al MACBA, Rocío Márquez al BARTS.

De quin mainstream participes?
De mirar sèries.

Què duus a la butxaca?
Mòbil, claus, cartera.



+ LLEGITS

Cine
L'altra cartellera: cinc projeccions per a aquesta setmana
Xavi Arnaiz, 20/11/2017

L'altra cartellera: cinc projeccion…

Més enllà de la cartellera de cinema habitual, la de les estrenes, a…

+
Cine
Tres estrenes de cinema que ens han decebut
butxaca, 17/11/2017

Tres estrenes de cinema que ens han…

És divendres. I com és habitual, els cinemes s’omplen d’estrenes.…

+
Cine
La pell freda
Irene Pujadas, 19/10/2017

La pell freda

Durant l'inici de la Primera Guerra Mundial, un irlandès fi i llegit…

+

+ Recents

Teatre i dansa
Els nens desagraïts
Teresa Ferré, 22/11/2017

Els nens desagraïts

En plena natura, com si es tractés d’un pessebre o d’una instal·lació…

+
Exposicions
Matèria Primera
Irene Pujadas, 22/11/2017

Matèria Primera

La Fabra i Coats fa justícia al seu epígraf ("centre d'art…

+
Exposicions
Després de la fi del món
Helena Martínez Guimet, 22/11/2017

Després de la fi del món

"Aquesta civilització s'ha acabat. I tothom ho sap". Aquesta rotunda…

+

Contingut patrocinat

Entrevista José Luis de Vicente

Entrevista José Luis de Vicente

Podem imaginar altres maneres d’existir a banda del capitalisme

Editorial

No sembla que ens precipitem establint relacions causals si diem que l’afer Weinstein ha ocasionat...


Amb el suport de:escut_generalitat