L'agenda cultural de Barcelona

 

Entrevista


Entrevista Guim Tió

El temps, vital i finit, ens fa plantejar contínuament com i en què el gastem


Text de: Mercè Vila Rigat
Foto de: Noemí Elias
Recomana  Compartir Recomana Recomana Recomana   

Després d’exposar en un gran nombre de ciutats d’arreu del món, l’artista barceloní Guim Tió va presentar la seva última proposta artística en un entresòl de la Rambla de Barcelona durant una setmana de desembre. La primera xocolateria de la ciutat, la Casa Capella, va convertir-se en sala d’exposicions efímera i va contenir entre les seves parets Now, remember, un projecte expositiu que parla de la memòria, l’oblit i el pas imparable del temps. Els espectadors han saltat, de cap, dins la seva pròpia memòria, mentre el jove artista Guim Tió ha fet un triple salt cap a la immortalitat.

Et vas donar a conèixer fa uns anys amb el projecte Magazine, on treballaves al damunt de rostres d’imatges publicitàries per crear nous personatges i qüestionar els cànons de bellesa actuals. Què et va portar a deixar enrere aquest projecte i fixar la mirada cap a una altra banda?
Vaig deixar Magazine ara fa tres anys perquè estava cansat del projecte, feia quasi cinc anys que hi treballava i veia que ja no aprenia res més. Al principi em divertia moltíssim, però va arribar un moment que vaig creure que ja havia dit tot el que havia de dir i volia parlar d’altres coses i utilitzar nous materials.

Les galeries que et representaven en aquell moment van donar-te suport en aquesta decisió?
Només la galeria Yiri Arts de Taiwan em va recomanar que ho tirés endavant. Em van dir que només tenia vint-i-cinc anys i que havia d’investigar, tot i el risc comercial que això suposava. Vaig deixar el projecte Magazine i també la feina amb l’objectiu de dedicar-me, exclusivament, a la pintura.
 
I quin va ser el resultat?
El primer, un atac d’ansietat el dia que havia d’inaugurar la primera exposició de pintura a Taiwan. No em creia el que estava fent, encara no dominava la tècnica i havia arriscat massa. Però va anar sorprenentment bé, o suficientment bé com per poder seguir treballant.

Tot i deixar les revistes per centrar-te en la pintura a Now, remember, has presentat, també, vídeo, serigrafia, fotografia i, fins i tot, una obra amb neó.
M’agrada la idea d’un laboratori d’artista. Quan he d’abordar un problema, un concepte o una idea, no sempre la pintura és la millor solució. Sovint necessito sortir de la zona de confort per expressar allò que vull dir en cada cas. Cada obra em demana una tècnica diferent i potser ara el que realment m’importa és què vull dir i potser no tant com ho dic.
 
Després d’uns anys sense exposar a Barcelona, has tornat, però has escollit un habitatge de la Rambla i no una galeria. Per què?
Volia que l’arquitectura dialogués amb les obres. Una galeria sol ser freda i poc viscuda, no s’hi respira vida, sinó tot al contrari: es busca que sigui un espai anònim i neutral, i això no m’agradava. Molt influenciat per la Casa Leibniz de Madrid, m’interessava trobar un lloc viscut, amb les seves imperfeccions i dificultats expositives implícites, on el record dels que hi van viure encara fos present.
 

I què has volgut explicar en aquesta mostra ubicada a l’antiga Casa Capella? De què parlen les obres actuals de Guim Tió?
Jugo amb l’atemporalitat per parlar de la memòria, l’oblit o el record. Aquesta podria ser la primera capa de lectura, però, si rasques una mica més, veuràs que acabo parlant de mi mateix i, alhora, de qüestions transcendentals on tots ens podem sentir identificats. El pas del temps es converteix, ara, en protagonista. Aquest temps, vital i finit, ens fa plantejar contínuament com i en què el gastem. Jo m’ho plantejo molt sovint, conscient que passo una part molt important del meu temps pintant a l’estudi i no fent qualsevol altra cosa.
 
Per què, Now, remember?
Quan vaig començar a treballar en aquest projecte vaig descobrir, de la mà de la meva mare, un llibre de memòries de Nabókov titulat Habla memoria. L’escriptor furga en els seus records i explica com la seva mare, quan ell era petit, li feia veure i olorar diferents elements del seu entorn i després li deia: "Ara, recorda". Aquesta idea em va semblar preciosa i li vaig comentar a la meva mare. Em va dir que això mateix m’ho feia ella a mi, quan jo era petit, influenciada per aquest llibre. I jo, de tot això, no en recordo res.
 
Perseguint la idea de memòria, utilitzes fotografies antigues anònimes que compres i després transformes. Pretens recuperar el record de tots els que hi apareixen o el que t’interessa és justament el seu anonimat?
Cada cas és diferent, però en general m’agrada la idea d’anonimat. Totes les persones que introdueixo a les meves obres estan molt a prop de l’oblit; falta poc temps perquè algú digui el seu nom per última vegada. Reforçant aquesta idea, els cobreixo la cara. Afegeixo veladures de pintura al damunt dels seus rostres dificultant-ne, encara més, la identificació. Podem entreveure’n el rostre, però mai en tindrem una visió definida. L’oblit ja els persegueix. Aquesta idea és trista, però alhora realista i fascinant.  
 
Has investigat sobre l’autèntica identitat d’algun dels personatges que apareix a les teves obres?
Només en un cas, en el vídeo que he presentat a l’exposició on s’observen dos nens jugant a la neu. Havia estat comprant cintes de 16 mm per internet i vaig descobrir, amb sorpresa, que en tenia diverses d’enregistrades per la mateixa persona tot hi haver-les adquirit a llocs totalment diferents. Tenia el seu nom i els seus cognoms i la seva adreça de Nova Jersey. Amb l’Street View vaig poder veure la casa que apareix al vídeo i per Facebook vaig trobar els seus familiars. La persona que havia enregistrat els vídeos no apareixia quasi mai, només durant uns segons, quan un dels nens agafava la càmera i l’enfocava. La seva figura pràcticament no apareixia però hi era, o hi és, més present que ningú.
 
I què vas fer amb aquest material que havia deixat de ser anònim?
Vaig dubtar molt. Fins i tot em vaig plantejar anar fins a Nova Jersey i retornar-lo als seus familiars. Però, per atzar, aquell material havia caigut a les meves mans com podia haver acabat a qualsevol altre lloc i, finalment, vaig decidir treballar-hi tal com tenia previst. Vaig gratar les cares dels nens de la pel·lícula tot i resultar-me una acció violenta i, fins i tot, agressiva, però resumia a la perfecció la idea de l’exposició i em permetia il·lustrar com tots els rostres, ens agradi o no, acaben desapareixent. Qui observa aquest vídeo, i també la resta d’obres, no pot evitar identificar-se amb els personatges representats. L’espectador és qui completa i dóna sentit a cadascuna de les obres mitjançant una connexió directa amb la pròpia memòria; les cares esborrades o distorsionades passen a convertir-se en la cara, que també desapareixerà, de cadascun de nosaltres.

publicada el 01/01/2017

Qüestionari

Si no visquessis a Barcelona on viuries?
En un altre lloc.

Què faries amb un milió d'euros?
Gastar-lo.

Si et busquéssim de nit on et trobaríem?
El plantejament d’aquesta pregunta fa massa por. 

Què no et perdràs el mes de gener?
El meu viatge a Ciudad Juárez.

De quin mainstream participes?
Els escacs.

Què duus a la butxaca?
De tot una mica. 



+ LLEGITS

Cine
Tres estrenes de cinema que ens han decebut
butxaca, 17/11/2017

Tres estrenes de cinema que ens han…

És divendres. I com és habitual, els cinemes s’omplen d’estrenes.…

+
Cine
L'altra cartellera: cinc projeccions per a aquesta setmana
Xavi Arnaiz, 20/11/2017

L'altra cartellera: cinc projeccion…

Més enllà de la cartellera de cinema habitual, la de les estrenes, a…

+
Cine
La pell freda
Irene Pujadas, 19/10/2017

La pell freda

Durant l'inici de la Primera Guerra Mundial, un irlandès fi i llegit…

+

+ Recents

Proposta
Recorreguts Sonors
butxaca, 21/11/2017

Recorreguts Sonors

Arribem ja a la quarta edició del cicle biennal Recorreguts Sonors, amb…
+
Cine
L'altra cartellera: cinc projeccions per a aquesta setmana
Xavi Arnaiz, 20/11/2017

L'altra cartellera: cinc projeccion…

Més enllà de la cartellera de cinema habitual, la de les estrenes, a…

+
Cine
Tres estrenes de cinema que ens han decebut
butxaca, 17/11/2017

Tres estrenes de cinema que ens han…

És divendres. I com és habitual, els cinemes s’omplen d’estrenes.…

+

Contingut patrocinat

Entrevista José Luis de Vicente

Entrevista José Luis de Vicente

Podem imaginar altres maneres d’existir a banda del capitalisme

Editorial

No sembla que ens precipitem establint relacions causals si diem que l’afer Weinstein ha ocasionat...


Amb el suport de:escut_generalitat