butxaca

No en tenia prou amb signar un dels grans muntatges de la temporada, la colossal història de dos germans a la recerca d'uns orígens perduts en l'horror de la guerra del Líban. La saníssima ambició teatral d'Oriol Broggi l'ha dut a encadenar Incendis amb una altra peça magistral, un Cyrano de Bergerac que empetiteix el mite de Flotats. O si més no, el dimensiona. Fa gairebé 30 anys d'aquell memorable Cyrano al Poliorama, i ja era hora que algú s'atrevís a dur-lo de nou a escena, amb valentia i mà ferma. 

Pere Arquillué sedueix amb una interpretació estratosfèrica de l'heroi romàntic, un guerrer amb ànima de poeta, tan hàbil amb el vers com amb l'espasa. La mateixa habilitat que demostra Arquillué per esprémer tots els matisos del personatge, tendre i descarat, insegur i desafiant, modest i fatxenda. Especialment sublim a l'escena en què Cyrano enumera tots els qualificatius i comentaris que poden suscitar el seu nas hiperbòlic. Una escena de nassos, si se'm permet, en què Arquillué desplega el seu millor registre còmic. Igual que a l'hora d'enredar el comte de Guiche (Jordi Figueras), cobrint-se amb la capa i ranquejant, com si fos el criat geperut d'El jove Frankenstein. Dos exemples que il·lustren el to festiu de la primera part, plena de baralles i escenes corals, sempre presidides per un Cyrano àgil i corrosiu, llançant estocades verbals a tort i a dret. El descans dóna pas a una segona part més melancòlica, en què la guerra i la mort enfosqueixen l'acció i fan aflorar les emocions amb més intensitat. Queda al descobert la part més humana de l'heroi, afligit pel dolor i la tristesa. De nou, sensacional Arquillué a l'escena final de l'obra, en uns últims instants commovedors. Cyrano mor amb l'orgull intacte, fidel als seus principis, després de treure's la llosa del damunt i confessar el seu amor per Rosaura. Es desfà l'engany i la dama (Marta Betriu) descobreix que el seu amor infinit no naixia del bell rostre de Christian (Bernat Quintana) sinó dels versos i el cor sensible de Cyrano. 

Sense necessitat d'un nas prominent com el del protagonista, Oriol Broggi fa gala d'un olfacte admirable en la posada en escena, que sap treure el màxim partit a la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya. El director disposa el conjunt amb intel·ligència i evoca els diversos espais de l'obra amb ben pocs recursos: una tarima i som al teatre, quatre canyes i som al front de batalla, una olivera i som al pati del convent. Tot plegat farà d'aquest Cyrano un èxit incontestable. M'ho diu el nas.