Art i cinema. 120 anys d'intercanvis

Aquesta és una exposició sobre la virtut de veure-hi. La mirada com a eina retrospectiva –el passeig pels 120 anys de cinema i intercanvi artístic que ofereix la mostra–, i també com a porta oberta al futur. "Saber mirar és la clau per entendre el món i viure-hi millor", exclama Dominique Païni, exdirector de la Cinémathèque Française, d’on provenen la majoria de les peces exposades, i comissari d’una exposició "subjectiva" –tota mirada ho és– sobre la influència de l’art en el cinema, però també del cinema en la pintura, l’escultura o la fotografia, especialment a partir dels anys cinquanta. Païni ha imaginat Art i cinema. 120 anys d’intercanvis com un itinerari per ser visitat sense llegir-ne els plafons informatius, incidint en aquesta mena d’oda a la mirada, representada en moltes de les obres seleccionades: a Autant en emporte le vent (1979), d’Alain Fleischer, el rostre d’una dona, projectat en un ventilador en marxa, proposa una batalla observacional amb els visitants. Però aquests també poden actuar com a simples espectadors, comparant les onades del mar que Monet va pintar a Les roques de Belle-Île, la Costa Salvatge (1886) amb les que els Lumière van enregistrar a Rochers de la Verge (Biarritz), del 1896.

La mostra juga relacionant Monet amb els Lumière, Dalí amb Hitchcock, Buñuel amb Magritte, Chaplin amb Picabia, o Godard amb Klein

En aquesta correlació (una de les primeres de la mostra), s’endevinen les dues constants d’Art i cinema: per una banda, que moltes d’aquestes correspondències artístiques són casuals –"això és el més interessant, col·locar objectes que no tenen relació entre sí!", diu Païni–; i, per l’altra, que el factor temps és determinant: els cinquanta segons que els Lumière van tardar a filmar les onades a Biarritz, en contraposició amb els dies que Monet va dedicar al quadre.

La mostra juga, així, tot relacionant Dalí amb Hitchcock –o Dalí amb Harpo Marx, a través de les seves obsessions sexuals–, Buñuel amb Magritte, Chaplin amb Picabia, o Godard amb Klein (aquí, per cert, de manera gens casual: la cara pintada de blau de Jean-Paul Belmondo a Pierrot el loco remet directament als cossos empastifats de l’obra de Klein). Es troben a faltar algunes parelles de ball –hi ha una atenció excessiva a la nouvelle vague i una presència pràcticament nul·la d’art asiàtic, per exemple–, però com n’és d’interessant la seva reflexió de fons: la de l’apreciació subjectiva del cinema des de la memòria i el record. De nou, la mirada com a eina retrospectiva.