L'agenda cultural de Barcelona

 

Entrevista


Entrevista a Laura Fernández

M'atrau la figura de l'escriptor de ciència-ficció més que la ciència-ficció en si


Text de: Adrià Crespo
Foto de: Noemí Elías
Recomana  Compartir Recomana Recomana Recomana   
Laura Fernández (Terrassa, 1981) acaba de publicar la seva cinquena novel·la, Connerland, on Voss van Conner, un escriptor que en vida no va assolir la glòria torna d'entre els morts per complir una missió. Després d'haver sortit ja a El show de Grossman (2013), personatges com Robbie Stamp o el mateix Van Conner reapareixen aquí amb paper protagonista. En un homenatge constant a Kurt Vonnegut, a Fante, a Pynchon, Laura Fernández està bastint una obra plena de referents als Estats Units, plena de personatges, plena de ganes de jugar.

A alguna banda hem sentit que vas sempre amb la llibreta a sobre, escrivint, apuntant.
Sempre ho he fet. Necessito alguna cosa per escapar de la realitat tota l'estona. Quan no duc una llibreta a sobre, he d'entrar a una papereria a comprar-ne una, encara que després no hi escrigui res. És el que diu Voss Van Conner, el protagonista de Connerland, que torna a la Terra com a fantasma: "Quina merda estar mort perquè he de viure la vida com la resta de la gent, sense poder escriure". No pot entendre com la gent només viu la vida. Les possibilitats són molt limitades per tenir-ne només una. El que passa és que la realitat em sembla molt avorrida i finita i, de fet, si m'agrada la ciència-ficció, és perquè tot és possible. No puc dir que la vida m'hagi tractat malament perquè de moment m'ha anat tot bé, però m'avorreix. És molt més divertit pensar que hi ha dinosaures oficinistes, o astronautes que van de pícnic a planetes que tenen edificis que caminen però no parlen.

Connerland és una novel·la sobre escriptors fracassats i escriptors d'èxit, però que no amaguen les seves misèries. Li tens molta mania al món dels escriptors?
Fa molts anys que faig entrevistes per la meva feina de periodista i he entrevistat molts escriptors, moltíssims, fins a tres per setmana. Com que jo també sóc escriptora, des de dins, em resulta divertit veure com alguns fanfarronegen, com es consideren gairebé déus encarnats, quan al capdavall saps que aquesta feina consisteix a posar un maó rere l'altre. En el fons no ets més que un constructor, un artesà que fa servir frases, i el que fas no deixa de ser una passió, com el modelisme. Em sembla molt divertit que alguns es considerin estrelles, i que per fer la seva feina hagin d'estar completament sols i anar no sé on per escriure amb tranquil·litat. Quan tu saps que no, que això es pot fer mentre bulls els macarrons, que si ho portes dins, surt. És un món molt divertit, amb les seves enveges i els seus egos estratosfèrics. L'escriptor és algú que està jugant tot el dia amb ninos i vol que tothom el miri quan juga: "Mira que boniques, les meves joguines. La meva història és més bonica que la teva". Cal relativitzar tota aquesta deïficació de la figura de l'escriptor i alhora homenatjar aquells que amb la seva tasca humil han aconseguit construir edificis brillants que ens han dut a tot arreu. Per part meva, aspiro a aconseguir que la gent es diverteixi amb el que faig. Sóc una mica Roger Rabbit, només vull fer riure la gent. Perquè sí, perquè et pots prendre la vida com una tragèdia o com una comèdia i sempre és millor la segona opció.

Alhora reivindiques la innocència i l'escriptura com a joc.
L'escriptura és passional i has de poder fer el que vulguis, com vulguis i amb molt amor. Has de ser nen. De fet, per mi escriure és recuperar tota l'estona el meu jo infantil, és així. Qualsevol escriptor pur parteix d'aquí i a més s'exposa molt. Per molt que escriguis un llibre de ciència-ficció. T'has de deixar anar perquè com més sentiment real posis, més arriba el llibre al lector. Al final estàs compartint el que escrius amb molta gent i qualsevol impostura es nota. Kurt Vonnegut deia "el món seria un lloc millor si tots tinguéssim la mentalitat d'un nen d'onze anys". Quan tens deu o onze anys encara no t'ha tacat l'edat adulta, però alhora ja ets prou gran com per veure segons què. Ets la persona que ets i que en el fons seràs fins al dia que et moris, t'agradi o no. Al final, no cal anar per la vida amb barba per demostrar que ets gran.

Et consideres escriptora de ciència-ficció?
No! [riu]. Seria un honor que m'hi consideressin, però en realitat no. És veritat que tots els meus contes són sempre de marcians, però són marcians que viuen a Redrik, un planeta no detectat, que són fans de la Terra i vénen i compren coses de contraban. En aquest planeta són els homes els que es queden embarassats i hi ha molts pares solters que tenen fills de dones de la Terra. Al cap i a la fi, és la típica comèdia romàntica americana del revés. Seria ciència-ficció perquè parlo d'un altre planeta i jugo amb tots els tòpics, però el que no sóc en qualsevol cas és una escriptora de ciència-ficció hard perquè de fet m'avorreix. Sóc una intrusa. M'agraden molt Douglas Adams, Robert Sheckley, autors que es riuen del gènere. I m'atrau com li passava a Vonnegut, perquè m'atrau la figura de l'escriptor de ciència-ficció més que la ciència-ficció en si. Sempre dic que el que faig són sitcoms galàctiques, siguin o no de l'espai, perquè el que forma la galàxia són els personatges. Surt sempre moltíssima gent i formen un món en si mateix. En realitat són comèdies d'embolics.

Qui hauria pensat fa quinze anys, de tota manera, l'èxit que té avui la ciència-ficció...
Hi ha una teoria que diu que tot és possible gràcies a Matrix, la primera pel·lícula que va reconciliar el gran públic amb el gènere. A banda d'això, hi ha la nostra generació, que ja vam créixer amb pel·lícules que eren cinema fantàstic pur i dur: Cariño, he encogido a los niños, Gremlins... Hem crescut sense prejudicis i consumim amb molta tranquil·litat tots els gèneres. El senyor Alejo Cuervo, de la llibreria Gigamesh, sempre diu que això només acaba de començar.

I la literatura d'humor, creus que encara està mal vista?
A l'Estat espanyol sí, crec que per la tradició realista que sempre ha estat molt tràgica, potser per tot el que hem passat aquí. Exceptuant el Quixot, clar, que és la millor novel·la d'humor espanyola. Curiosament crec que els anglesos van entendre-la molt bé i que tota la seva novel·la d'humor, des de Tom Sharpe fins a Evelyn Waugh va interioritzar el seu humor molt millor que nosaltres. Aquí el vam abandonar, ens va semblar un acudit i ens vam tornar més rancis. I crec que precisament l'humor, com deia Nietzsche, és mostra d'intel·ligència. Arrencar l'humor de qualsevol cosa és treure-li l'ànima, i els anglesos ho saben. Qualsevol clàssic anglès sempre és una novel·la humorística o té un component humorístic.

publicada el 31/08/2017

Qüestionari

Si no visquessis a Barcelona on viuries?
Hauria de ser Amèrica, clar. En una casa de camp, amb porxo, gos, jardí, gronxador i lluny de tot. Tipus Stephen King. A Maine, va.

Què faries amb un milió d'euros?
Buah, dedicar-me a escriure clarament. I viatjar en furgoneta com una hippie amb els nens i tot. Sempre he volgut ser Jack Kerouac.

Si et busquéssim de nit on et trobaríem?
A casa mirant la tele o llegint. Abans de dormir llegeixo molt.

Què no et perdràs el mes de setembre?
El festival Bookstock, a Sevilla. De fet, hi estic convidada.

De quin mainstream participes?
M'agraden molt els programes de TV3, sobretot els de vells que se'n van de creuer. I El foraster em sembla una meravella. Hi ha éssers humans, allà.

Què duus a la butxaca?
Ara fliparàs. Un dòlar americà. I les claus amb un clauer de la Bat Girl, i un altre de la TARDIS de Dr. Who.



+ LLEGITS

Música
5 joies més o menys ocultes de l'oferta musical de la Mercè
Borja Barbesà, 19/09/2017

5 joies més o menys ocultes de l'of…

Una programació que escampa més de 130 artistes per tota la ciutat en…

+
Cine
Estiu 1993
Xavi Arnaiz, 29/06/2017

Estiu 1993

Armar un film sobre el trauma causat per la mort d’un ésser estimat…

+
Música
Tota la música de la Mercè, anunciada
Borja Barbesà, 07/09/2017

Tota la música de la Mercè, anuncia…

El BAM i Mercè Música, les dues línies de programació musical de les…
+

+ Recents

Cine
Kingsman: El círculo de oro
Andreu Gabriel i Tomàs, 21/09/2017

Kingsman: El círculo de oro

En general, no podem sinó elogiar la valentia dels qui fan una mica…

+
Cine
La historia del amor
Francesc Miró, 21/09/2017

La historia del amor

El cinema és i ha sigut sempre un artefacte per manipular emocions i…

+
Cine
A War (Una guerra)
Txell Bonet, 21/09/2017

A War (Una guerra)

Res de grans massacres ni esquadrons. És possible endinsar-se en el…

+

Contingut patrocinat

Entrevista a Laura Fernández

Entrevista a Laura Fernández

M'atrau la figura de l'escriptor de ciència-ficció més que la ciència-ficció en si

Editorial

Han passat ja algunes setmanes des dels atemptats del 17 d’agost. S’ha dit i escrit gairebé...


Amb el suport de:escut_generalitat