L'agenda cultural de Barcelona

 

Entrevista


Entrevista Mar Arza

Barrejar emocions dins d’un càlcul economicista i fred és anar contra el valor estipulat de la manera més salvatge


Text de: Helena Martínez Guimet
Foto de: lorenzocerrina.com
Recomana  Compartir Recomana Recomana Recomana   

El text –tant sigui d'un llibre com d'una factura de la llum o d'una llibreta d’estalvi bancària– és el seu camp de treball artístic: n’extreu les paraules, destacant-les, eliminant-les o reconstruint-ne l’ordre. Hi insufla poesia i també combat la fredor econòmica des de la bellesa i l’essència. Contrasta despullament i buit amb la plenitud d'una cosa nova. La seva obra ara es pot veure a La lliçó de Diògenes, al Tecla Sala, i al juny exposarà a la galeria RocíoSantaCruz.

Com van sorgir les intervencions en llibres?
Quan estudiava a la Winchester School of Arts hi havia moltes llibreries de vell i en una hi vaig trobar The Story of Poetry, un llibre que prometia ser bellíssim però va resultar bastant rígid, ja que mesurava quantitativament la poesia. Vaig tenir una reacció visceral en el sentit de no voler admetre aquesta concepció de la poesia, i vaig començar a retallar la caixa de text, per agafar-ne les paraules que m’agradaven més. D’aquesta manera vaig alliberar les paraules dintre del mateix llibre, perquè fossin peces d’un trencaclosques que poguessis anar combinant. Aleshores es va obrir un món on cada llibre suggeria una cosa i les intervencions eren una manera de trencar la linealitat en el significat i d’establir un diàleg amb aquell text.

És un treball molt escultòric.
M’agrada pensar en la paraula com una cosa tangible, matèrica, que la pots portar a la tercera dimensió. Joan Brossa va fer un pas molt gran en arribar al poema-objecte. El que faig és agafar la paraula mateixa i posar-la en l’espai, tot creant unes relacions amb l'entorn que dintre del plànol són diferents.

També són obres que conviden a fer una aturada i a pensar. Com el rellotge situat en pla horitzontal damunt la sorra que vas fer per a l’Arts Santa Mònica.
Volia fixar-me en un temps més pròxim, ja que d’alguna manera tenim present que hi ha un temps lineal i continu, però després el nostre dia a dia és més de repeticions, de cicle quotidià. Té molt a veure amb la reflexió que fa Hannah Arendt, que distingeix entre tres tipus de treball, i quan parla de la "labor" fa referència a un temps més proper i que a l’hora s’esvaeix més ràpidament. Posant el rellotge en pla, la maneta de segons que va fent un cercle al voltant, dibuixant sobre sorra un lleu gest fàcilment esborrable, mostra la vulnerabilitat més absoluta. Això contrasta amb el que ens sembla que és més perdurable, que és el que està escrit, no només en textos de llibres, sinó també en la paperassa domèstica. 

La sèrie de la paperassa domèstica, doncs, sorgeix d'aquesta idea de recordar la humanitat a partir de tot allò que socialment ens deshumanitza?
Per una banda, no donem cap importància a aquests papers; per l’altra, es fa difícil d’entendre perquè hi ha un buidament de significat. Inserir poesia dintre d’aquests documents li dóna la volta: aquestes paraules tenen significat, volen dir coses, i volen dir coses més pròximes a nosaltres. Reconstruir a partir de sentiments més propers.

Com vas fer les llibretes d’estalvi amb els ingressos poètics?
Em trobava en un moment de vulnerabilitat molt gran a la vegada que en un context de crisi general. El concepte que si tu estalvies diners sempre tens un racó per quan ho necessitis, el vaig aplicar al concepte d'estalviar poesia per quan calgui. Això em sembla molt subversiu. Durant set mesos pràcticament anava cada dia a fer un ingrés i, de cop i volta, em vaig adonar que introduir poesia en una entitat que només li interessen els resultats econòmics era com posar sal en una ferida.

Què et deien al banc?
Al principi mostraven incredulitat, després ja hi va haver una quotidianitat i familiaritat, especialment amb el caixer que em feia els ingressos. Ja està bé no només incidir en l’àmbit artístic, sinó també sobre aquestes persones que no estan acostumades al fet artístic i que, tot de sobte, els poses en una situació que no controlen. Va ser una experiència constructiva, quasi una performance en el temps.

En certa manera recorda accions com les que fa Núria Güell. Potser és la finalitat també de l’artista en aquest moment de crisi...
Quan veus que aquestes entitats bancàries han causat tan patiment, barrejar emocions dins d’un càlcul economicista i fred és anar contra el valor estipulat de la manera més salvatge, i més subtil alhora, perquè quasi no es van adonar del que estava fent.

En aquest sentit, La lliçó de Diògenes parla una mica de tot plegat i de la necessitat de retornar a un punt més essencial. Tu la clous amb l’apartat 'Despullament i reducció'.
A Escala de valores... hi ha aquest despullament i reducció però també una davallada moral. La peça parteix de La ciudad de la ilusión, una novel·la curiosa que parla d’un lloc on troben una mina d’or i tot el procés especulatiu al volant d’aquesta, que finalment s’esgota. Un paral·lelisme amb el que ha passat en aquest país amb la bombolla immobiliària, etc. Amb la meva intervenció trobes una lectura transversal d’aquesta lectura, que és el que m’interessa més, extreure una història d’una altra història.

Parla’ns de l'obra Rumor aliento..., que em té fascinada.
Sorgeix d’una instal·lació a partir del llibre Nada, de Carmen Laforet, i uns estudis sobre "La mística de la nada". Vaig pensar què volia dir jo a partir de les paraules d’un altra persona que narra un procés similar al que jo havia passat, a partir d’un reduccionisme a l’essencialitat en la història. El resultat van ser gairebé 90 pàgines del llibre intervingudes on restava un vers enmig de la pàgina buidada que començava amb l’encapçalament (creant conceptes diferents de "nada"). D’aquestes mateixes pàgines en vaig fer una plantilla per crear gravats en paper: on hi havia el buit, de cop i volta hi apareixia el relleu, com una aura que automàticament et remet a la quadrícula d’un text. Dues cites em van fer venir la idea de la sèrie Rumor aliento..., una de Maria Zambrano: "Y hay que emmudecer con ellas [les paraules] respirando algo de su aliento si lo han dejado al irse", i una de Vicente Huidobro: "Después de nada nada, rumor aliento de frase sin palabra".

Molta creativitat, però es pot sobreviure avui dia com a artista?
Hi ha pocs artistes que puguin viure d’això. Hi ha molt talent que es perd. Dins del circuit privat hi ha pocs col·leccionistes i des de les institucions falta el reconeixement a la tasca que fa l’artista. Ara estic a la Plataforma d’Artistes de Catalunya, constituïda recentment, i és una de les feines que també toca fer, perquè amb la crisi s’han desmantellat no només centres, sinó també bones pràctiques.

Seguiràs combatent i reivindicant des de l’elegància, la poesia, la subtilesa i l’essència...
Aquest és un tema molt interessant: què és art polític i què no és art polític. De sobte estàs encasellat en una banda o en l'altra. I sembla que aquesta bellesa sigui contrària a una reivindicació política, i no és així... des de la bellesa s’hauria de poder reivindicar.

publicada el 01/05/2016

Qüestionari

Si no visquessis a Barcelona on viuries?
A Solsona.

Què faries amb un milió d'euros?
Un espai de residències d’intercanvi per a artistes.

Si et busquéssim de nit on et trobaríem?
Entre lectures o entre vins.

Què no et perdràs el mes de maig?
Els cicles de la Filmoteca.

De quin mainstream participes?
D'ARCO.

Què duus a la butxaca?
Les claus i clips per als cabells.



+ LLEGITS

Cine
L'altra cartellera: cinc projeccions per a aquesta setmana
Xavi Arnaiz, 20/11/2017

L'altra cartellera: cinc projeccion…

Més enllà de la cartellera de cinema habitual, la de les estrenes, a…

+
Cine
Tres estrenes de cinema que ens han decebut
butxaca, 17/11/2017

Tres estrenes de cinema que ens han…

És divendres. I com és habitual, els cinemes s’omplen d’estrenes.…

+
Cine
La pell freda
Irene Pujadas, 19/10/2017

La pell freda

Durant l'inici de la Primera Guerra Mundial, un irlandès fi i llegit…

+

+ Recents

Teatre i dansa
Els nens desagraïts
Teresa Ferré, 22/11/2017

Els nens desagraïts

En plena natura, com si es tractés d’un pessebre o d’una instal·lació…

+
Exposicions
Matèria Primera
Irene Pujadas, 22/11/2017

Matèria Primera

La Fabra i Coats fa justícia al seu epígraf ("centre d'art…

+
Exposicions
Després de la fi del món
Helena Martínez Guimet, 22/11/2017

Després de la fi del món

"Aquesta civilització s'ha acabat. I tothom ho sap". Aquesta rotunda…

+

Contingut patrocinat

Entrevista José Luis de Vicente

Entrevista José Luis de Vicente

Podem imaginar altres maneres d’existir a banda del capitalisme

Editorial

No sembla que ens precipitem establint relacions causals si diem que l’afer Weinstein ha ocasionat...


Amb el suport de:escut_generalitat