L'agenda cultural de Barcelona

 

Entrevista


Entrevista a Max Besora

Reivindico un humor estripat que també pugui ser intel·ligent


Text de: Irene Pujadas
Foto de: Noemí Elies
Recomana  Compartir Recomana Recomana Recomana   
Entrevista | Entrevista a Max Besora
Va sorprendre el panorama literari amb Vulcano i a partir d’aquí ho ha anat fent explotar tot: els gèneres literaris, l’ús de la llengua i el llenguatge, la idea d’originalitat o la mateixa concepció de la literatura, que aquí mescla humor i intel·ligència. Max Besora ha publicat Aventures i desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí, fundador de la Nova Catalunya (Males Herbes, 2017), on confirma que la història no té res de lineal i consolida algunes de les idees que ja havia apuntat en obres anteriors.

La teva novel·la explica la història de Joan Orpí en tres temps: un professor universitari del futur presenta una transcripció en què un capità austriacista del 1714 explica als seus soldats la història d’aquest home de Piera, que al segle XVII viatja a les Amèriques i funda la Nova Catalunya a Veneçuela.
L’objectiu de totes aquestes capes era posar distància entre els fets històrics i la ficció pròpiament dita. La història de Joan Orpí és real i ja està feta, la va escriure el cartògraf Pau Vila en un llibret dels anys seixanta. Abans d’això no hi havia res: Joan Orpí surt en alguns peus de pàgina d’alguns llibres sobre la conquesta, però molt poc. A mi, però, em feia la impressió que Joan Orpí tenia molt material literari, perquè la seva història està plena de buits. 

Un dels objectius de la novel·la era dialogar amb el gènere històric.
Sí, volia fer la jugada que va fer Cervantes amb la novel·la pastoril i de cavalleries: fa una revisió del gènere, se’n fot i alhora acaba amb ell. La idea era fer el mateix amb el gènere històric tal com és percebut avui dia. La novel·lística actual presenta la història d’una manera molt naïf, quan en canvi la historiografia del segle XX el que ha fet, precisament, és desmentir la font històrica, dir "ei, un moment, la història ha estat relatada pels vencedors i d’una manera totalment partidista i ideològica". Tenia ganes de posar en qüestió els discursos hegemònics, de dir que no podem fiar-nos de cap discurs.

Això pot relacionar-se també amb el tema polític. No és gens casual que la conversa entre els soldats i el capità tingui lloc el 10 de setembre de 1714.
Sí, tot va junt. El passat sempre ha estat instrumentalitzat pels governs. Les cròniques de conquestes són un aparell de propaganda política i cultural, i les novel·les que es fan ara sobre el 1714, també. Són una manera d’instrumentalitzar el passat i enaltir la pàtria, i la literatura també ha col·laborat amb el poder. I jo sóc antipoder, veig la literatura com un element per anar en contra de tot, que ataqui totes les morals i que ho posi tot en un mateix pla d’igualtat.

I això ho fas partint d’un discurs responsable i seriós, però després les novel·les...
...són una astracanada, ja. O ho semblen. Reivindico un humor estripat que també pugui ser intel·ligent, que plantegi coses més enllà del "hi hi, ha ha". L’humor és molt important. La comèdia sempre ha estat considerada com una merda perquè és perillosa. El vertader humor és el que destrossa la racionalitat, que va unida a la jerarquia i l’ordre. Quan destrosses la racionalitat ningú sap on agafar-se. I, a més, tota la tradició novel·lística té humor: Cervantes, Sterne, Rabelais... Molts! I dius "per alguna cosa serà".

L’humor com a estratègia per fer explotar coses. Em recorda quan els soldats austriacistes recriminen al capità que el seu relat sobre Joan Orpí no respon prou al cànon de la moral burgesa.
És que, per exemple, la novel·la realista contemporània és molt naïf i respon a un tema molt perillós, que és que la indústria vol que es vengui aquesta mena de llibres. Es tracta el lector d’idiota, i no hi ha res pitjor que això. I aquí, per tot el tema polític, s’ha tendit a buscar una literatura que retrati la realitat del nostre país, que és molt normal. Però és un victimisme que també dius "ja n'hi ha prou", anem a dialogar amb la literatura universal. Sembla que estiguem aquí aïllats, com si fóssim una tribu de l’Amazones.

De fet et volia preguntar pel tema de la llengua. El teu primer poemari ja és quatrilingüe, i a partir d’aquí totes les teves obres mesclen idiomes. L’última és absolutament bilingüe i hi mescles molts altres idiomes.
És que com pot ser que no hi hagi novel·les bilingües? La literatura és territori lliure i s’hi ha de poder fer de tot, però estem molt pressionats per les ideologies. Una cosa és protegir l’ús social de la llengua i l’altra, l’ús literari. S’ha de protegir l’ús del català a les escoles, però no crec en això de guardar la llengua en un pot de formol. La llengua està viva, i la millor manera de protegir-la és jugar-hi, crear paraules noves. Barregem-ho tot! Jo cada dia parlo català, castellà, anglès... parlo moltes llengües. I no per això perdo el català. M’interessa barrejar coses, com amb l’spanglish.

En quasi tots els teus llibres hi ha diàleg amb altres gèneres o obres: a Vulcano dialogues amb Sota el volcà, de Lowry; a La tècnica meravellosa, amb la novel·la de campus i l’autoajuda; a l’última novel·la, amb el gènere històric. Entens la literatura com a diàleg, no?
La literatura dialoga amb tota la història de la literatura i amb altres disciplines. No és un culebró de TV3, és una cosa seriosa. I això de l'originalitat és una mentida. Quan algú em diu "ai, que original" jo penso "d’original res, si tot està tret de tot arreu". Per això tampoc crec en el copyright, perquè ve de la idea del jo del romanticisme: jo, l’autor, il·luminat pels déus i les muses, escric això que és totalment nou. Això és mentida!

Però les teves novel·les sí que tenen copyright, eh.
Clar, perquè l’editorial ho vol així. Jo si pogués posaria copyleft, com els Wu Ming. En realitat el llibre de Joan Orpí el concebo com una escriptura col·lectiva: no l’he escrit només jo, l’han escrit tots els historiadors i novel·listes que he llegit. No hauria ni de posar el meu nom a la coberta.

Aquesta idea de la literatura com a diàleg em recorda allò de T. S. Eliot, que deia que la literatura és sincrònica i que les obres del present poden modificar les del passat.
El temps no importa, perquè el progrés en literatura no existeix: tot dialoga amb tot. Cervantes és molt més modern que moltes novel·les contemporànies. I les idees romàntiques i el concepte de progrés en literatura, fora! I tot això també es relaciona amb la realitat: amb el copyright, la política, el capitalisme, l’individualisme. A vegades sembla que la literatura sigui un joc entròpic, però també qüestiona moltes categories de la realitat.

publicada el 01/06/2017

Qüestionari

Si no visquessis a Barcelona on viuries?
En un refugi antinuclear a Tahití. 

Què faries amb un milió d'euros?
Gastar-me'ls en xuxes

Si et busquéssim de nit on et trobaríem?
Dins un llit. 

Què no et perdràs el mes de juny?
Segurament m'ho perdré tot. 

De quin mainstream participes?
De cap, em produeixen urticària. 

Què duus a la butxaca?
Un milió d'euros. 



+ LLEGITS

Cine
Estiu 1993
Xavi Arnaiz, 29/06/2017

Estiu 1993

Armar un film sobre el trauma causat per la mort d’un ésser estimat…

+
Cine
Les cinc estrenes online més destacades de la setmana
Xavi Arnaiz, 16/08/2017

Les cinc estrenes online més destac…

D’entre totes les pel·lícules, sèries i productes audiovisuals…

+
Cine
La seducción
Dimas Rodríguez, 18/07/2017

La seducción

El seductor (1971), del mestre Don Siegel, era un conte de terror…

+

+ Recents

Cine
La Torre Oscura
Xavi Arnaiz, 17/08/2017

La Torre Oscura

Atenció a l’allau d’adaptacions audiovisuals d’obres d’Stephen King…

+
Teatre i dansa
Life Spoiler
Mireia Izard, 17/08/2017

Life Spoiler

Si Matrix i Regreso al futuro es troben entre les vostres pel·lícules…

+
Cine
Les cinc estrenes online més destacades de la setmana
Xavi Arnaiz, 16/08/2017

Les cinc estrenes online més destac…

D’entre totes les pel·lícules, sèries i productes audiovisuals…

+

Contingut patrocinat

Entrevista Adrià Pujol

Entrevista Adrià Pujol

Per a molta gent, quan els parles dels Jocs Olímpics comença a ser com quan a nosaltres ens parlen...

Editorial

Arriba juliol i amb ell, l’efervescència d’una de les modalitats d’esdeveniment...


Amb el suport de:escut_generalitat