L'agenda cultural de Barcelona

 

Entrevistes


Entrevista a Carlo Padial

Amb enginy i humanitat, et pots riure de tot


Text de: Xavi Sánchez Pons
Foto de: Noemí Elias
Recomana  Compartir Recomana Recomana Recomana   
Carlo Padial (Barcelona, 1977) fa poques setmanes que ha estrenat la seva última pel·lícula com a director, Algo muy gordo, i fa només uns mesos que va publicar el seu nou llibre, Doctor Portuondo (Blackie Books). La primera gira al voltant d’un rodatge fallit; i el segon, sobre les seves experiències extremes i patètiques amb un psicoanalista cubà. Padial és un dels còmics més destacats de la seva generació, i a més d’escriure i de dirigir, és pare de dos fills, fa monòlegs i porta el departament de vídeo de l’àrea digital del Grupo Zeta. Un home del Renaixement educat però també neuròtic, posseïdor d’un sentit de l’humor força especial que intentem desentranyar en aquesta entrevista.

Què et feia riure de petit?
Els dibuixos de la Warner, i més concretament el Pato Lucas. Vaig tenir una identificació brutal amb ell pel seu sadisme i per la seva subversió. Aquestes dues coses també les vaig identificar a les pel·lícules dels germans Marx; films que vaig descobrir només amb vuit anys durant un estiu a Saragossa amb la meva tieta política. I em van trencar l’olla. Els germans Marx i el Pato Lucas em van descobrir què era l’humor i com podia ser una força de trencament. Els capítols on aquest personatge donava la volta a tot amb l’aparició inclosa del dibuixant és el tipus d’humor que faig d'ençà que m’hi dedico. No m’he recuperat mai d’aquest primer impacte.

Una mica com passava amb el dibuixant que dius del Pato Lucas, últimament t’has convertit en el protagonista de les teves pròpies ficcions. Tant al llibre, Doctor Portuondo, com a la pel·lícula, Algo muy gordo, apareixes en primera persona. En sents còmode en aquest rol?
Faig altres coses, però és veritat que aquests últims anys he obert una botiga girada cap a mi i els meus problemes. No és res de nou, ho sé, però en el meu cas sorgeix d’una necessitat personal. Quan anava a teràpia amb el doctor Portuondo sempre em deia: fes-te responsable de la teva vida, parla per tu. I en el fons això que faig ara de parlar des del jo no només és narcisisme, que també, sinó que és com una mena d’assimilació de la màxima que em va ensenyar el meu psicoanalista. El que faig és filtrar el que veig; l’important no sóc jo i el meu embolcall, sinó les coses que passen per mi i com les interpreto. Ara bé, fins als vídeos de Playground no havia sortit mai a les meves ficcions, i això que ja feia deu anys que feia coses.

Si una cosa sorprèn d’Algo muy gordo és la forma com et rius de Berto Romero i, de passada, de les produccions cinematogràfiques de gran pressupost. Com el vas convèncer per aconseguir aquest to?
La realitat és que va ser a l’inrevés. Va veure Mi loco Erasmus, que la gent diu que és un fals documental quan en realitat no ho és, i em va dir: vull això, una comèdia d’aspecte documental. Jo acabava de fer Taller Capuchoc i estava una mica cansat d’aquest tipus de pel·lícules, però l’oportunitat de fer-ne una amb el Berto era molt interessant. Em va donar llibertat per provar coses i vam treballar plegats en el guió. Poc abans de començar l’escriptura em vaig encarregar del making of d’Un monstruo viene a verme, on hi havia un munt de cromes, i vam incloure el tema a Algo muy gordo. Els últims anys els he passat darrere i davant de la càmera gravant a totes hores, i són unes experiències que he acabat utilitzant.

L’humor d’Algo muy gordo i de Doctor Portuondo de vegades és tan cruel que no fa gràcia. Però això no vol dir que no funcioni. Creus que el públic i els lectors ho entenen?
El que em fa riure a la vida real acostuma a no fer-li gràcia a ningú. M’agraden els malentesos, els problemes psicològics, la gent en crisis extremes, la paranoia, l’obsessió... Tot el que entra en el terreny del patològic em diverteix. Però entenc que no li sembli còmic a molta gent. L’humor que no m’agrada és el genèric: monòlegs sobre el menjar de l’avió o les vacances, i el que apel·la a la nostàlgia. Però també penso que hi ha lloc per a tot tipus d’humor. D’aquí a un temps a Netflix conviuran Algo muy gordo i les pel·lícules d’Adam Sandler, i la gent, segons la seva sensibilitat, escollirà lliurement.


Diries que la teva concepció més arriscada i alhora més sincera de l’humor està destinada a ser de culte o minoritària?
Un és el que és. I precisament Algo muy gordo va d’això. Ni el Berto pot deixar de ser mainstream ni jo tenir inclinació per gravar en format de guerrilla el paio gras que viu en un soterrani i que es perd en els seus deliris. El rodatge de la pel·lícula em va reafirmar qui sóc. Quan em vaig enfrontar a les parts de ficció d’Algo muy gordo, amb l’ajuda de Javier Ruiz Caldera, em vaig adonar que odio la forma convencional de rodar. És un infern, em trenca el cap. Les hores que tarden a preparar el set o les esperes entre pla i pla anul·len el ritme. Per mi la càmera és quelcom amb vida pròpia i ha d’estar atenta a tot el que passa al seu voltant. Sóc conscient que és complicat rodar com vull, però es poden buscar híbrids o altres maneres de fer-ho que s’apropin. Les decisions formals que prenc a les meves pel·lícules són autodidactes, fruit d’una cadena d'intuïcions. Aquesta barreja de realitat i ficció mig de broma mig seriosament és per fugir d'allò convencional i de les coses que em semblen espantoses. No m’agrada el cine com a teatre o amb look pseudotelevisiu. Veig el món d’una determinada manera i molt convuls, quelcom que de forma natural s’assembla una mica al documental; i crec que això mai no ho perdré del tot.

Quins còmics actuals fan riure a Carlo Padial?
Molts! Només al panorama de l’stand up nord-americà n'hi ha un munt: Jerrod Carmichael, Chris Gethard i Rory Scovel tenen especials de comèdia recents espectaculars. I si parlem d’aquí, m’agraden especialment Julián Génisson de Canódromo Abandonado, un dels paios més intel·ligents del món de la comèdia espanyola, Vengamonjas, Miguel Noguera (el millor de tots), Juan Cavestany, i Joaquín Reyes i Ernesto Sevilla, que els he descobert fa relativament poc, ja que no era seguidor de La Hora Chanante i Muchachada Nui.

Molts dels noms que esmentes tenen una manera d’entendre l’humor molt lliure i salvatge. Hi ha alguna cosa de la qual no ens en puguem riure?
L’únic límit és saber-ho fer bé o no. Quan no tens talent, patines i et tornes desagradable. Ara bé, quan ho fas des de l’enginy i amb una certa dosi d’humanitat, no veig que cap tema hagi de ser tabú. Més aviat al contrari, quan detecto que hi ha un tabú m’interessa encara més el subjecte, però no per molestar, sinó perquè vull explicar alguna cosa rellevant relacionada amb la temàtica prohibida. Si es fa amb creativitat, et pots riure de tot. Això sí, el que em sembla una mica de mal gust, per exemple, és fer acudits sobre el físic de les persones. Crec que no aporta res.

publicada el 01/12/2017

Qüestionari

Si no visquessis a Barcelona on viuries?
En algun país àrab, a Abu Dabi per exemple.

Què faries amb un milió d'euros?
Comprar-me moltíssims pantalons.

Si et busquéssim de nit on et trobaríem?
Ara que tinc dos fills, al llit, però abans anava molt al Jazzman.

Què no et perdràs el mes de desembre?
El meu xou com a monologuista el dia 8 al Club Cronopios.

De quin mainstream participes?
Sóc un fan absolut de Sálvame. El miro cada dia.

Què duus a la butxaca?
La cartera i les claus del pis. Procuro no portar moltes coses perquè si no sembla que tingui uns genitals extres.



Entrevista José Luis de Vicente

Entrevista a Ángel Sala

Entrevista a Laura Fernández

Entrevista Adrià Pujol

Entrevista | Entrevista a Max Besora

Entrevista a Max Besora

Entrevista Carla Simón

Entrevista Les Sueques

Entrevista Maria Cabrera

Entrevista a Pau Roca

+ LLEGITS

Cine
Els millors films de l'any, a la Filmoteca
butxaca, 13/12/2017

Els millors films de l'any, a la Fi…

Com ja és habitual, la Filmoteca de Catalunya dedica un espai el primer…
+
Cine
Les 10 millors pel·lícules de 2017
butxaca, 22/12/2017

Les 10 millors pel·lícules de 2017…

Arriba el 2018 i, com si fos una força superior que ens empenyés a…

+
Teatre i dansa
Un cop l'any
Meritxell Rodríguez, 14/11/2017

Un cop l'any

Després de Molt soroll per no res, Àngel Llàcer torna a la direcció…

+

+ Recents

Música
Julio Bustamante & Lavanda
Borja Barbesà, 08/01/2018

Julio Bustamante & Lavanda

Sempre és bon moment per rebre una nova visita de Julio Bustamante,…
+
Música
Núria Graham
Borja Barbesà, 04/01/2018

Núria Graham

Va treure el caparró al panorama mediàtic català ben jove, massa…
+
Cine
Wonderstruck. El museo de las maravillas
Xavi Arnaiz, 03/01/2018

Wonderstruck. El museo de las marav…

A priori, Wonderstruck. El museo de las maravillas pot semblar una…

+

Contingut patrocinat

Entrevista a Carlo Padial

Entrevista a Carlo Padial

Amb enginy i humanitat, et pots riure de tot

Editorial

La consultora nord-americana Gartner sosté en un informe recent que el 2022 la majoria de les...


Amb el suport de:escut_generalitat