Selecció de butxaca de les activitats culturals de Barcelona. Música, cine, teatre, dansa, exposicions, literatura, conferències, propostes gratis a butxaca.com

San Miguel Primavera Sound 2012

Rufus Wainwright amb banda al complet, el post punk ballable de The Rapture, el suau folk pop de Kings of Convenience o el pop amb detalls ètnics de Beirut són alguns dels noms més mediàtics que s'han afegit al cartell del San Miguel Primavera Sound 2012 després de la roda de premsa.

Aquests noms s'afegeixen als de The Cure, Björk, Wilco, Justice, Franz Ferdinand, Death Cab for Cutie o The XX, que ja havien estat anunciats abans.

Com cada any, hi ha un bon grapat d'artistes que retornen directes des dels anys 90: és el cas d'Afghan Whigs, Mazzy Star, Refused, Archers of Loaf, Codeine, Mudhoney o Dirty Three; no hi falten tampoc els grups de l'onada post punk britànica com The Pop Group, The Chameleons o The Wedding Present; ni els nous valors, principalment nord-americans: Girls, Real Estate, Atlas Sound, The War on Drugs, Sandro Perri (canadenc), AA Bondy, Father John Misty (és a dir, J. Tillman de Fleet Foxes) o Baxter Dury (aquest britànic) podrien encaixar en aquesta categoria. El festival també acollirà el folk punyent, cru i dolorós de Josh T. Pearson, i concerts en solitari de personatges amb nom propi com Michael Gira (Swans) o Lee Ranaldo (Sonic Youth).

Com sempre, el festival "vesteix” propostes més atípiques amb un embolcall que els dóna coherència. Si aquest any sembla que hi ha un pòsit de metal, el Primavera porta grups hype com Liturgy o Wolves in the Throne Room acompanyats d'històrics del gènere com Napalm Death o Mayhem.

També hi haurà espai per a concerts amb regust especial: el bateria de Big Star Jody Stephens s'ajunta amb Mike Mills (REM), Chris Stanney (The Db's) i Ken Stringfellow (The Posies) per interpretar el mític Third de la seminal banda liderada pel desaparegut Alex Chilton; posaran les veus Ira Kaplan (Yo la Tengo), Norman Blake (Teenage Fanclub) o Alexis Taylor (Hot Chip), entre d'altres.

El festival també rebrà Buffy Sainte-Marie, cantant de folk dels anys 60 admirada tant per Johnny Cash com pels Muppets; o Nick Garrie, que presentarà The Nightmare of J.B.Stanislas (1969), una petita joia perduda de folk psicodèlic que de vegades s'ha citat al costat del Forever Changes de Love i que ha estat reivindicada per artistes de la talla de Leonard Cohen. Garrie, que ja va presentar el disc en petit format al Minifestival 2011, es presenta ara acompanyat de banda i un quintet de corda. No oblidem Jeff Mangum: el líder de Neutral Milk Hotel portava una dècada sense aparèixer en públic fins que fa poc s'ha anat deixant caure aquí i allà. Actuarà dues vegades a l'Auditori.

Aquest any també hi ha alguns projectes que s'allunyen de l'estereotip de rock universitari i anglo-saxó. Danny Brown o Death Grips posaran el hip hop, i també hi tindran cabuda el guitarrista tuareg Bombino o Afrocubism, el projecte de fusió de música cubana i africana d'Eliades Ochoa, Toumani Diabaté, Bassekou Kouyaté i Kasse Mady Diabaté que en els darrers temps ha estat recuperant l'esperit original del Buena Vista Social Club; després d'actuar al Festival de Jazz de 2010, aquest Primavera Sound serà un dels últims concerts de la formació.

Pel que fa a la banda més local, si des de fa uns anys el festival, més o menys explícitament, descartava els noms estatals sorgits a la llum de l'escena indie dels 90 per apostar per la fèrtil cantera de propostes emergents, aquest any, al costat de grups com AtletA, Pegasvs, Senior i el Cor Brutal, Doble Pletina, John Talabot o The Right Ons, hi trobem vaques sagrades de la talla de Christina Rosenvinge, Sr Chinarro o Nacho Vegas; aquest últim actuarà a l'Arc de Triomf.

Primavera a la Ciutat

La jornada inaugural i la clausura del festival es duran a terme a l'Arc de Triomf, dimecres 30/05 i diumenge 3/06. Després d'omplir el Poble Espanyol l'any passat, l'organització decideix obrir les portes d'aquestes dues jornades i oferirà, gratis, concerts amb tanta tirada com el de l'esmentat Vegas, el multi-instrumentista francès Yann Tiersen, Saint Etienne o The Wedding Present tocant el seu disc Seamonsters. L'esdeveniment (la programació completa del qual s'anunciarà properament) serà, evidentment, el més massiu de la programació de Primavera a la Ciutat, cicle en el qual s'engloben concerts de petit format a bars, sales i parcs públics i que aquest any es completa amb una exposició de pòsters de concerts a La Virreina.

Dúo Cobra

Vibràfons, circuit bending, guitarres, joguines, banjos, contrabaixos, màquines, pianos... Tot al servei d'un duet que salta sense complexos d'un estil a l'altre, però sempre amb una naturalitat desarmant. Fascinants i atrevits, Dúo Cobra demostren a la seva òpera prima, Déjate morder, que el seu so es plega en moltes capes de música ben diversa i suggerent. Un flaix de llum lliure i molt personal.

Ferran Palau

Amb pas ferm i calmat, Ferran Palau va començar a presentar les cançons del seu debut en solitari en el darrer concert de la gira de The New Raemon. Malgrat el xivarri que hi havia, es van poder escoltar bones cançons. El disc, gravat amb Pau Vallvé, es publicarà al març amb Amniòtic Records.

MicroMutek.es

Nova aturada a Barcelona del festival canadenc d'electrònica Mutek. En aquesta ocasió, amb atractius com la doble data del finlandès Sasu Ripatti: Luomo portarà el seu microhouse a la cabina del Moog (9/02), mentre que Vladislav Delay, la vessant més ambiental, farà una sessió de live soundtrack (8/02). El barceloní Santiago Latorre presentarà (10/02) l'aplaudit Eclíptica, a l'òrbita de la neoclàssica, el jazz i l'electrònica més exquisida.

Silencio en la nieve

Excel·lent productor de reconeguda trajectòria, Gerardo Herrero també ha mantingut una generosa filmografia instigada des de la trinxera del director. La particularitat del seu nou llargmetratge és que l'acció es trasllada fins a la Segona Guerra Mundial per dibuixar un thriller bèl·lic amb assassins en sèrie que podria emmarcar-se en la tradició actual de molts policiacs. De fet, Juan Diego Botto i Carmelo Gómez són aquí, com en moltes produccions del gènere, l'atípica parella encarregada d'esclarir el cas. Atractiva proposta ressolta amb sobrietat i un suspens ben equilibrat.

Albert Nobbs

Dublín, segle xix. Albert Nobbs és experimentat, estalviador i diligentíssim cambrer a l'Hotel Morrison. Nobbs, però, amaga més d'un secret en la seva aparentment anodina vida. Res fa creure que Albert Nobbs sigui una pel·lícula especialment bona, o innovadora. Però el paper de Glenn Close, sí, el joc de miralls en què Rodrigo Garcia situa els seus personatges i la sòbria i audaç posada en escena són motius suficients per deixar-s'hi endur. De caràcter marcadament literari, té gràcia incontestable, i és molt més que correcta.

Qui té por de Virginia Woolf?

És una de les estrenes més esperades de la temporada. I no n'hi ha per menys: hi conflueixen els ingredients més llaminers per a una posada en escena d'èxit: un text d'una potència aclaparadora, un director que s'ha guanyat a pols l'admiració del públic i dels companys de professió, i un repartiment que fa venir salivera.

Edward Albee és tot un mestre a l'hora de disseccionar els mals de la classe burgesa. A Qui té por de Virginia Woolf?, escrita a principis dels seixanta, hi desplega amb cruesa i sentit de l'humor les misèries i els instints més baixos de l'ésser humà, amb uns personatges amargats i perversos, delerosos de fer mal, potser per alleujar el seu. Els protagonistes són la Martha i el George, un matrimoni que s'estima tant com s'odia, incapaç de demostrar el seu amor sense escopir-se la bilis a la cara. Ell és professor d'història a la universitat, i ella, la filla del rector. Tant l'un com l'altre se senten frustrats, i l'única manera d'alleujar aquest sentiment és enfonsar l'altre en la misèria. I en són uns autèntics especialistes: amb els anys, han perfeccionat els atacs, coneixen tots i cadascun dels punts febles del seu adversari, i saben com posar el dit a la llaga en cada moment amb una precisió gairebé quirúrgica. Aquesta dinàmica autodestructiva es desboca la nit que conviden a casa seva un altre professor de la universitat i la seva dona. És ben bé com si ja no en tinguessin prou amb treure's els ulls sinó que, a més, necessitessin públic. En George i la Martha comencen a humiliar-se davant dels convidats, que al principi se senten incòmodes, però que acabaran rebaixant-se i rebolcant-se al mateix fangar.

El muntatge el dirigeix l'argentí Daniel Veronese, fins ara conegut a Catalunya per les seves excepcionals versions de Txèkhov i d'Ibsen. És el primer cop que s'embranca amb un text en català, i ho ha fet amb un repartiment de categoria. Emma Vilarasau i Pere Arquillué interpreten el matrimoni protagonista, que eleva la tortura psicològica a la categoria d'art, mentre que Ivan Benet i Mireia Aixalà són la jove parella que no pot evitar caure en l'espiral d'odi dels seus amfitrions. Calen més motius per anar al Romea?

La vampira del Raval

Si el mestre Sondheim va convertir en musical la història d'un barber que tallava el coll als seus clients, per què no reivindicar el nostre patrimoni més macabre? Fet. El teatre català tindrà el seu propi Sweeney Todd. Aquest desembre s'estrena La vampira del Raval, un musical sobre la tenebrosa vida d'Enriqueta Martí, una dona sense escrúpols que segrestava nens per satisfer la luxúria de la classe alta barcelonina de principis del segle xx. Però no només això. Al mateix temps que feia de proxeneta, exercia de remeiera. Assassinava criatures de pit i amb els ossos, la sang, els cabells i altres residus orgànics en feia ungüents que la seva clientela pagava a preu d'or. L'encarregat de traslladar la truculenta història d'Enriqueta Martí al pentagrama ha estat un altre mestre, Albert Guinovart. El muntatge, amb actors com Pep Cruz, Roger Pera, Mingo Ràfols i Roser Batalla, s'estrenarà (on sinó) al Teatre del Raval, a pocs metres del pis on vivia la vampira, el número 29 del carrer de Ponent, avui Joaquim Costa.

Claude Cahun

Només trepitjar la primera sala d'aquesta exposició és probable que ens vinguin al cap els treballs de nombrosos artistes contemporanis fàcilment identificables (ja sigui en forma o en contingut) amb tot allò que Claude Cahun va plantejar fa més de mig segle. Per això no deixa de ser sorprenent la desconeixença que encara existeix al voltant de la seva figura, redescoberta a partir dels anys 80 gràcies, entre altres factors, a dues exposicions a París i la seva Nantes natal.
La producció artística de Claude Cahun (pseudònim de Lucy Schow, 1894-1954) combina la literatura i, en major proporció, la fotografia. Un suport que li va permetre donar forma a la seva obsessió: desmuntar un a un els tòpics associats a la identitat de gènere. Per això Cahun es va autoretratar incansablement, posant-se en la pell de diversos personatges anònims (sovint d'estètica andrògina) i amb una posada en escena sempre molt cuidada.
Aquestes imatges, d'una vigència sorprenent, eren el resultat d'una mena de joc de rol que entrelligava les inquietuds intel·lectuals de Cahun amb la seva vida més íntima. Dos aspectes que compartia amb la també artista Suzanne Malherbe (qui signava amb el nom de Marcel Moore), còmplice de bona part dels treballs de Cahun així com de l'original campanya de resistència contra l'ocupació nazi que ambdues artistes van portar a terme des de l'illa de Jersey, segons explica un interessant documental que tanca la mostra.

En el primer cercle. Un projecte d’Imogen Stidworthy

Un exercici que posa en relació el treball de l'artista visual Imogen Stidworthy, amb les obres de vint-i-cinc artistes contemporanis. Totes tenen en comú la reflexió sobre els encontres i els conflictes de comunicació generats pel llenguatge, aspectes com la relació entre llenguatge i memòria o l'ambigüitat de la percepció. A destacar un vídeo de Phil Collins sobre el rebuig de la llengua serbocroata a Kosovo, identificada com a símbol de repressió; o el document de Danica Dakic titulat Emily, sobre una nena muda que aprèn el llenguatge de signes. També un interessant document de Stidworthy: la filmació d'un home cec, analista d'escoltes telefòniques de la policia belga. Un altre cas sorprenent és el representat en un seguit de diagrames que revelen els moviments fets per nens autistes en desplaçar-se per l'espai. La Tàpies s'endinsa en un tema complex i rellevant amb una proposta molt conceptual. Per poder-ne seguir el fil, imprescindible agafar el fulletó de mà de l'entrada, i és que el recorregut d'aquesta exposició, dedicada al llenguatge, és mut.

29è Saló Internacional del Còmic de Barcelona

Ja torna a ser aquí la cita indiscutible del “novè art”, tant per als professionals com per als aficionats. Tot un clàssic que enguany celebra la seva edició número vint-i-nou. Entre els autors convidats hi seran presents Kurt Busiek i Brent Anderson, pares de la popular Astro City; Reinhard Kleist, que presentarà una biografia en còmic de Fidel Castro; la jove Camille Jourdy, premiada al Festival d’Angulema l’any 2010; els francesos Arthur De Pins i Edmond Baudoin o els italians Alfredo Castelli i Angelo Stano.
Pel que fa a les exposicions, a més de les protagonitzades pels guanyadors dels premis de la passada edició –Rubén Pellejero, Alfonso Zapico i el còmic El arte de volar d’Antonio Altarriba i el dibuixant Kim–, el Saló en dedica una al cop d’estat del 23-F vist des de les vinyetes.