butxaca

La Villarroel va tancar el 2011 prometent-nos que aquest any seria millor. I la veritat és que no comença gens malament... Un muntatge de la Carol López és sempre una garantia. Per molts motius, el més important dels quals és que l'autora barcelonina ha trobat un llenguatge propi, una manera inconfusible d'explicar les coses. Fins i tot quan no hi ha gran cosa a explicar, com és el cas. A Res no tornarà a ser com abans el que brilla no és la trama, no és un argument teixit minuciosament, sinó la veritat que destil·la el muntatge. Els actors parlen, riuen, ploren, s'estimen i es menteixen amb tanta naturalitat que és com si els estiguéssim espiant pel forat del pany. I aquest és el gran encert de Carol López. Haver capturat un tros de vida.

Curiosament, malgrat el títol, la nova creació de Carol López remet als seus primers muntatges com a dramaturga i directora. Penso en aquell excel·lent V.O.S. que va estrenar al Teatre Lliure, ara fa set anys. Aleshores ja donava voltes al tema de la parella. Però des de llavors ha fet un salt espectacular, s'ha consolidat, ha adquirit una maduresa professional innegable. I, per damunt de tot, ha viscut. I això es plasma a l'escenari. Els personatges breguen amb la crisi que comporta acostar-se a l'equador de la vida. "Per dins ens sentim joves, però ja no ho som", confessa un d'ells. I aquesta frase concentra a la perfecció la naturalesa dels seus conflictes: els desenganys, allò que no ha sortit com un s'esperava, les rutines que s'han anat instal·lant sense avisar, els sacrificis acumulats que comencen a pesar, les contradiccions, el desig de tornar a sentir-se jove encara que això impliqui començar de zero... Un material que López serveix en forma de comèdia, atrevida i tendra alhora, amb diàlegs àgils i rèpliques enginyoses. Però sobretot amb valentia i honestedat. López es capbussa en les complexitats de l'ésser humà i de la vida en parella, i les presenta amb una sinceritat absoluta. El que hi ha damunt de l'escenari és real. Tant és així que ni tan sols s'ha molestat a canviar el nom dels actors. L'Andrew Tarbet i l'Olalla Moreno són l'Andrew i l'Olalla, la Dolo Beltrán i l'Andrés Herrera són la Dolo i l'Andrés, i tots quatre fan una feina impecable. La seva interpretació té una autenticitat que espanta. I si espanta és perquè, mentre riem, sabem que podríem ser nosaltres.