butxaca

Oportuna però no oportunista. Vist que Catalunya ha premut l'accelerador en un camí al final del qual alguns hi veuen la dolça Ítaca i d'altres el més negre dels abismes, podria semblar que Jordi Casanovas ha escrit Pàtria a corre-cuita per aprofitar el filó de la independència. Però el cert és que la primera versió del text ja té uns quants anys. I de fet, la coincidència de l'obra amb l'estat d'ebullició del país més aviat li va en contra. Per a la taquilla no, és clar, segur que l'argument de Pàtria serà un bon reclam per dur espectadors al teatre. Però sí per a l'obra: la realitat s'ha menjat la ficció, i es fa un pèl estrany sentir a parlar d'una Catalunya intervinguda que camina cap a la independència mentre alguns polítics encara defensen el "pacte" (fiscal?). Però com podia saber (un visionari) Jordi Casanovas que els esdeveniments es precipitarien d'aquesta manera? Hauria estat interessant veure aquesta peça estrenada fa un any...

Dit això, Pàtria és un magnífic espectacle. Casanovas signa el seu text més ambiciós, a l'altura d'Una història catalana, i el posa en escena amb una estètica gairebé cinematogràfica. La història arrenca quan un presentador de televisió, alterat després de rebre una mala notícia, se salta totes les normes de l'enèsim debat electoral que li toca moderar i fa un discurs a càmera que seria l'enveja de Jaume Barberà, deixant els polítics presents de pasta de moniato. No cal dir que el presentador en qüestió, després de l'arenga, es converteix en un heroi nacional que fa el salt a la política i es proposa dur el país a la independència. Un excel·lent Francesc Orella interpreta aquest messies del sobiranisme, que serveix a Jordi Casanovas per fer una crítica duríssima a l'actual classe política i al paper dels mitjans de comunicació. Lluïsa Castell i Marcel Borràs són la dona i el fill del presentador reconvertit a candidat, i Rosa Vila, l'assessora que el prepararà per guanyar les eleccions. El repartiment el completen Fermí Reixach, en un paper que convé no avançar, i Àlex Casanovas, que a banda d'interpretar el polític oficialista de torn, es revela com un gran showman amb unes aconseguidíssimes imitacions d'Andreu Buenafuente i Federico Jiménez Losantos. 

Posats a buscar alguna pega al muntatge, diríem que es proposa abastar massa. El text toca massa tecles: els inevitables secrets familiars, l'art com a forma d'expressió, la síndrome d'Asperger... Tots molt ben tractats, però innecessaris. Hauria estat millor centrar-se en la política i acabar d'arrodonir aquesta peça en què Jordi Casanovas juga a fer d'Aaron Sorkin. En fi, visca Catalunya... lliure, i visca el Teatre... Lliure.