butxaca

Res no tornarà a ser igual després de cometre una falta conscientment. Àlex Rigola, acostumat a viatjar a l'essència de Shakespeare, ha tingut molt clara quina és la síntesi de Macbeth: això que ara en política en diuen les línies vermelles. "L'obra parla de la relació entre l'ètica i el desig, quantes línies estem disposats a creuar per obtenir allò que volem", resumeix el director. I Macbeth en creua unes quantes. Mogut per la profecia d'unes bruixes i per la insistència de la seva ambiciosa esposa, el general no dubtarà a assassinar el rei Duncan per ocupar el seu lloc al tron. I aquesta traïció, no només al rei sinó també als seus propis principis, tan sols serà l'inici d'una cadena de crims per conservar la corona. Sí, Macbeth obtindrà el que desitjava, però a un preu molt elevat: el de renunciar a ser feliç i condemnar-se a viure rosegat pels remordiments i la mala consciència. "Macbeth sap des del minut zero que allò que farà tindrà conseqüències. Però no en el seu entorn, que també, sinó conseqüències sobre ell mateix. Sap perfectament que trair la seva pròpia ètica implicarà que res no tornarà a ser igual, que mai més no podrà tornar a dormir tranquil. El que no s'imagina és fins a quin punt serà així", explica Rigola. I afegeix: "Tots creuem línies, però sempre hi ha un punt de no-retorn. Especialment si s'hi barreja la sang pel mig. Quan travesses determinades portes saps que deixaràs de ser tu mateix, i perds l'opció de la felicitat". Per Rigola, però, hi ha una gran diferència entre el general i Lady Macbeth, en bona mesura la instigadora dels crims: "Ell n'és conscient des del principi, ella no. Se n'adona quan ja és massa tard, i és per això que es torna boja". 

Joan Carreras i Alícia Pérez, còmplices inseparables de Rigola, encapçalen un repartiment reduït, de només sis actors, que completen Oriol Guinart, Marc Rodríguez, Míriam Iscla i Lluís Marco. Aquest últim interpreta el rei Duncan, a qui Rigola reserva un paper poc corrent al seu muntatge. "Rellegint el text", explica, "hem fet un petit gran descobriment. Si hi pares atenció, te n'adones que Duncan exerceix el dret de cuixa sobre Lady Macbeth. Això al text hi és. No d'una manera molt evident, però les pistes hi són. I amb Shakespeare les coses mai no són perquè sí. Només cal tenir una ment una mica malaltissa com la meva per veure-ho", diu l'home de negre, tot rient. 

Tot plegat, sobre un espai escènic que, d'entrada, podria semblar ben bé una instal·lació artística, com ja passava amb Coriolà i la seva democràcia giratòria. En aquest cas, l'escenografia de Max Glaenzel recrea un bosc inquietant, que representa allò més irracional i més misteriós: "Hi ha res que faci més por que un bosc de nit?", es pregunta Rigola. Per aquest bosc, hi veureu passejar unes bruixes que ni porten escombra ni tenen res a veure amb les de Walt Disney. I una cort que no vesteix amb grans túniques sinó amb l'equipació del Celtic de Glasgow. Que tremoli el TNC: Rigola is in the house!