butxaca

Després de soprendre'ns amb una propera Gavina de Txèkhov a la Villarroel ara fa dos estius, l'actor David Selvas torna a asseure's a la taula de direcció per cuinar-nos un altre gran clàssic de la literatura dramàtica. Lluís Pasqual, en la seva primera temporada al capdavant del Lliure, li ha obert les portes de la sala de Gràcia per deixar que ens desxifri les difícils claus de la Hedda Gabler d'Henrik Ibsen. Hedda és un dels noms propis del repertori, un monument dramàtic, un d'aquells papers plens de misteris, ambigüitat i complexos dilemes que tota primera actriu sempre ha somiat fer. Aquest cop l'encarregada de mesurar les afilades costures del capriciós personatge, i d'empunyar les famoses pistoles que són el McGuffin de la peça, és Laia Marull, que torna al mateix Lliure que la veure debutar teatralment al Roberto Zucco de Koltès / Pasqual, quan l'actriu encara era una nena. Però Hedda no seria Hedda sense un antagonista que estigués a la seva alçada: el sibil·lí Brack té aquest cop l'immillorable rostre de Francesc Orella. Al seu costat, Ernest Villegas interpreta Tesman, l'acadèmic i poc apassionant espòs de Hedda; Pablo Derki és Ejlert Lovborg, l'incendiari amor de la protagonista que torna del passat; Cristina Genebat es posa en la pell de l'abnegada però entregada Thea Elvsted, i Àngela Jové és la fidel tia Júlia. 

Sense voler caure en les modernitats gratuïtes de què ha estat víctima a vegades la filla del general Gabler, ni tampoc sumar-se a la moda dels agressius, tot i que fascinants, treballs de sacseig de l'original a què ens té acostumats un Veronese, David Selvas pretén fer una transposició actual del clàssic amb les justes estridències, traslladant el drama al dia d'avui per deixar-lo despullat a la seva essència. La Hedda, que a l'original era botxí irracional, víctima d'una societat opressiva i estricta on les dones no tenien paraula, ara en mans de Selvas, i de l'adaptació de Marc Rosich, es converteix en una dona d'avui víctima dels seus errors, dels seus capricis, atrapada per unes decisions vitals que ha pres massa a la impensada. "No sé perquè de vegades m'agafen aquests rampells, no em puc reprimir. No sé per què ho faig", confessa Hedda… i cada nou muntatge, aquest perquè, aquest misteri queda sempre sense resoldre… I potser és això el que fa tan i tan fascinant la revisitació periòdica d'aquest text.