butxaca

Quan visiteu la Sala Petita del TNC, assegureu-vos que, a banda de l'entrada, teniu a punt la vostra T-10. Carme Portaceli trasllada el món subterrani que Màxim Gorki dibuixava a principis del segle xx a una estació de metro; uns baixos fons que ara entren, literalment, sota terra. D'aquesta manera, la directora vol subratllar que, tot i tenir més d'un segle, es tracta d'un text de rabiosa actualitat (un incís: per què sempre l'actualitat ha de ser rabiosa?). "Gorki parla de les classes més desafavorides de la Rússia tsarista. Però l'any 2012 qualsevol de nosaltres té la possibilitat de convertir-se en indigent, qualsevol de nosaltres pot estar a dos mesos de quedar-se sense feina, sense sou", diu Portaceli, responsable també de l'adaptació del text, juntament amb el dramaturg Albert Tola. Així, doncs, l'hostal de Gorki és ara una llarguíssima andana de metro, magnífica escenografia de Paco Azorín, amb públic a banda i banda, que es va poblant d'indigents i marginats. Una galeria de personatges miserables, patètics, borratxos, residus de la societat capitalista... unes víctimes. 

Els personatges entren en escena mentre Nataixa (Daniela Feixas) s'esgargamella amb una arenga digna del més indignat dels indignats: "Sabem que les coses estan malament, pitjor que malament, i nosaltres ens quedem a casa i tot el que diem és: si us plau, almenys deixi'ns tranquils a la nostra sala d'estar, deixi'ns tenir la nostra torradora, la nostra nevera, la nostra televisió, el nostre cotxe, i no direm res. Deixi'ns tranquils i ja està. Bé, no us deixaré tranquils, us vull emprenyar. Hem de dir: Jo sóc un ésser humà, hòstia puta, la meva vida té valor". Un discurs que cau en un sac foradat entre els seus companys de penúries, immersos també en una mena d'indigència espiritual, rendits a un cinisme irrecuperable. "No pagaràs el lloguer amb dignitat i consciència... Això són coses que només necessita qui té poder", diu Cendra (Roger Casamajor). L'únic raig d'esperança que aconsegueix penetrar fins al soterrani l'encarna el personatge de Gabriela Flores, una dona jove que encara conserva els principis, que encara creu en la possibilitat d'un món millor. Sveta (que en rus significa 'llum') aconsegueix plantar en els altres la llavor del desig: el desig de canviar, de rehabilitar-se, de viure d'una altra forma. "S'ha de viure millor, millor, s'ha de viure de manera que et puguis respectar a tu mateix", acaba convencent-se el mateix Cendra. 

Portaceli, tot i signar una proposta arriscada, no se n'acaba de sortir a l'hora de dur a escena un text massa dens. Els recursos habituals de la directora, com les escenes a càmera lenta o la música en directe de Dani Nel·lo i Jordi Prats (algú ho dubtava?), no aconsegueixen evitar que la tensió decaigui en més d'un moment. El final, innecessàriament llarg i mal resolt, no hi ajuda gaire.