L'agenda cultural de Barcelona

 

SÈRIES

Black Mirror: temporada 3

Des que Netflix va anunciar que adquiria els drets de Black Mirror, transformant per tan la sèrie en un fenomen encara més global, i que la tercera temporada tindria més capítols de l’habitual, el hype va córrer com la pólvora entre els seus seguidors. Ara, un cop estrenada la nova tongada, la ficció tecnològica és el centre de conversa de la comunitat serièfila, i més enllà. Aquesta és la nostra valoració, capítol a capítol, de la tercera temporada de la sèrie de Charlie Brooker.



CAÍDA EN PICADO (NOSEDIVE)



Per Xavi Arnaiz

En un dels capítols més cèlebres de Community –el vuitè de la cinquena temporada, titulat App Development and Condiments–, els personatges es veien immersos en un present distòpic en el que ells mateixos decidien la posició social de cadascú, votant les habilitats d’uns i altres a través d’una aplicació de mòbil anomenada MeowMeowBeenz; com més estrelles rebia algú –o, millor dit, emojis de gats, de l’1 al 5– més privilegis acabava tenint en l’escala social. Community tocava el tema de forma sardònica i clarament caricaturesca, però en el fons no s’allunyava massa d’una realitat cada cop més imperant (la de sobresortir peti qui peti a les xarxes socials) mitjançant un relat intel·ligentíssim que mirava de reüll a Orwell, Bradbury o la sci-fi cinematogràfica dels anys setanta (específicament, La fuga de Logan).

Nosedive, el capítol que obre la temporada més global, i massiva, de Black Mirror, s’alimenta de referents similars, però enfocant el tema des d’una realitat instagramera, alterada per una falsa concepció de felicitat –dedicada purament a l’aparença– a base de colors pastel. Una fotografia marcadíssima, obra de Seamus McGarvey, que ofega la protagonista del relat (sorprenent Bryce Dallas Howard), obsessionada en millorar la seva puntuació a les xarxes per, així, sent agradable amb tothom, poder formar part de les elits. El capítol s’entén com a tragicomèdia grotesca (aquí es nota la mà dels seus guionistes, Rashida Jones i Michael Schur, de Parks and Recreation) i com una mena d’al·legat antisistema sobre la nostra imatge pública. No és un capítol brillant –sovint es queda en l’anècdota, malgrat el bon treball del seu director, Joe Wright– però té l’habilitat de subvertir l’entorn (aquells formidables fuck you catàrtics) al voltant d’un tema que, ho vulguem o no, ja comença a formar part de les nostres vides.



PLAYTESTING (PLAYTEST)



Per Xavi Sánchez Pons

L’episodi que aposta més clarament pel terror en aquesta temporada de Black Mirror. Cal recordar que Charlie Brooker és un enamorat del gènere. Tal com va demostrar a l’excel·lent minisèrie Dead Set; on es reia de tot el fenomen de Gran Hermano amb una història sobre la fi del món plena de gore i zombis. La sèrie funcionava tant com a artefacte d’horror (estava plena de referències a clàssics del cinema de morts vivents), que com a sàtira dels programes de televisió de masses. A Playtest Brooker repeteix aquesta operació i torna a sortir victoriós. En aquest cas, el relat gira al voltant d’una companyia de videojocs que desenvolupa un revolucionari survival de terror en primera persona. Aquest nou sistema utilitza la realitat augmentada que, mitjançant un dispositiu connectat al cervell, rastreja les pors inconfessables dels seus usuaris i les simula amb molt de realisme. El dispositiu serà provat per un jove a la fuga amb una tara emocional –un conflicte greu amb la seva mare.

Partint d’aquest argument, Playtest s’erigeix, primer, en un tren de la bruixa angoixant –perfectament orquestrat per Dan Trachtenberg– que recodifica l’horror gòtic en l’era digital: la casa encantada de malson on reclouen al "conillet d’índies". I segon, llença a l’aire una reflexió evident però brillant: els humans ens enfrontem o preferim superar les nostres pors fent ús d’emuladors virtuals, mentre que evitem confrontar-les a la vida real.



CÁLLATE Y BAILA (SHUT UP AND DANCE)



Per Xavi Arnaiz

Shut Up and Dance és un capítol imperfecte (figuraria, doncs, a la part baixa del marcador en un rànquing general de la temporada), però malgrat tot, llença idees transgressores, mitjançant un empaquetat de thriller frenètic que, per moments, vira cap al terror psicològic (aquell que parla directament amb el nostre jo ocult, el que ens enfronta amb els nostres fantasmes), emmarcant-se en un relat tradicional de “persona obligada a fer un seguit de coses per evitar un mal major”, o en aquest cas, per evitar que els seus secrets més vergonyants vegin la llum. Un estil proper a pel·lícules recents com Última llamada, Grand Piano o El desconocido. El protagonista és un jove tímid i socialment desplaçat que rep un correu electrònic anònim d’algú que l’ha estat observant online i que l’ha gravat mentre es masturbava davant l’ordinador. A partir d’aquí, haurà de seguir les seves indicacions si no vol que el vídeo s’escampi entre tots els seus contactes.

En la seva odissea, es trobarà amb un home que estava a punt de veure’s amb una prostituta i a qui també han extorsionat. I, junts, s’enfrontaran a una baixada als inferns en la que, entre altres coses, hauran d’atracar un banc. El capítol, hàbilment filmat per James Watkins (un habitual del cinema de gènere i de terror), juga en tot moment amb un factor sorpresa que, si bé aconsegueix desestabilitzar l’espectador en un constant “què vindrà ara”, pot pecar d’obvi, en uns sembrats i recollida d’informació un pèl evidents: especialment, en el que es refereix al propi protagonista i a aquesta palla cibernètica que, clar, té més rerefons del que sembla a priori. Amb tot, el capítol tracta la impunitat a la xarxa (el que fem i el que ens poden fer), des d’un to malsà, al voltant de la trollejada. Partint d’Internet, però adaptant-ho a una realitat escabrosa.



SAN JUNÍPERO (SAN JUNIPERO)



Per Xavi Sánchez Pons

Una de les joies d’aquesta nova temporada de Black Mirror. I l’episodi més ambiciós, ja que la seva distòpia posa sobre la taula diverses reflexions i subtextos. També és el que millor dosifica la informació i els girs narratius, creant una sensació de "què carai està passant" capaç d’unir la ciència ficció amb el suspens. San Junipero s’emmiralla en la literatura sci-fi de Philip. K. Dick (sobretot en la seminal Ubik) i Ernest Cline (sí, l’autor del bestseller Ready Player One), i les pel·lícules sobre adolescents de John Hughes (hi ha cites directes a La chica de rosa i El club de los cinco), per llençar una mirada crua –camuflada aquí d’un sentimentalisme amb molta mala bava- sobre com les persones ens enfrontem a la mort, o sobre com decidim refugiar-nos en la nostàlgia/paradisos artificials per escapar de la tristor o per complir els nostres somnis frustrats.

Aquí el gimmick tecnològic és un aparell que ofereix un món virtual on els usuaris rejoveneixen i trien "lliurement" a quina època volen viure –en aquest cas concret, els anys vuitanta. De fet, és un entorn virtual que també es ven com a possibilitat de vida eterna, ja que, una vegada mort, la teva personalitat i records poden ser transferits a una computadora gegant; quelcom aterridor. San Junipero té un dels happy ends més amargs i tristos de la tele recent, amb el "Heaven Is a Place on Earth" de Belinda Carlisle sonant de fons i adquirint un significat totalment nou i enverinat.



LA CIENCIA DE MATAR (MEN AGAINST FIRE)



Per Xavi Sánchez Pons

No és un mal capítol, però sí un treball menor. Potser és per la formulària realització de Jakob Verbruggen, un artesà aplicat però sense espurna foguejat a la televisió belga. Durant els seus primers minuts, Men Against Fire sembla la típica història ambientada en un futur pròxim assolat per una pandèmia vírica que converteix als humans en monstres, i l’exèrcit mobilitzat que defensa a la població no infectada. Ara bé, com això és Black Mirror i res és el que sembla, es produeix el primer twist (previsible, ho hem de dir) i les intencions de Charlie Brooker afloren. Els monstres són, en realitat, persones normals, i els soldats els veuen com a bèsties a causa d’una màscara implantada al cervell que manipula tots els seus sentits. Sí, una altra vegada la realitat alterada per un dispositiu tecnològic que inhibeix les emocions, sobretot les negatives. Sense cap mena de dubte, un dels leitmotivs de la tercera fornada de capítols de la sèrie.

El mecanisme metafòric de Men Against Fire posa en dubte el paper de les forces de l’ONU a zones de conflicte (els cascos blaus dels soldats i la zona on passa l’acció, una Europa de l’Est distòpica) i les tàctiques de les autoritats que controlen aquestes operacions. Critica amb duresa com les persones venen la seva ànima al diable quan s’enrolen a l’exèrcit sense fer un examen de consciència profund de la seva decisió. I passa pel mirall deformant la problemàtica dels refugiats assenyalant que, si en un futur pròxim no tenim un ADN sa, qualsevol pot acabar sent perseguit i exterminat.



ODIO NACIONAL (HATED IN THE NATION)



Per Xavi Arnaiz

Amb permís de l’esplèndid San Junipero, Hated in the Nation és el millor capítol de la temporada, i alhora el més llarg de tots: noranta minuts de thriller procedimental que destaca, d’una banda, per la seva qualitat autoconscient i desenfadada; i de l’altra, per com Charlie Brooker adapta un gènere tan tradicional com el del thriller tecnològic als estàndards d’una sèrie com Black Mirror. El tema, aquí, és el de la cultura de l’odi a les xarxes socials, amb el linxament públic com a teló de fons, a través de dues inspectores de policia (Kelly Macdonald i Faye Marsay: la primera, més tradicional; la segona, experta en tecnologia) que investiguen una sèrie d’assassinats, els quals, com s’endevinarà més endavant, comparteixen patró: els morts són persones que, per un motiu o altre (una periodista que ha escrit una columna polèmica; un raper que ha menyspreat un dels seus fans, menor d’edat), han estat diana de l’odi social a través de Twitter. L’assassí opera amb un hashtag, i aquella persona que tingui més mencions es converteix en la seva propera víctima.

Un joc macabre que el director del capítol, James Hawes, i Brooker (com a guionista) plantegen des de referents que van del thriller al cinema de terror: aquí hi ha gestos de complicitat amb el cinema de David Fincher; sèries com Expediente X o La Dimensió Desconeguda; o aquelles cintes de sèrie B protagonitzades per bestioles assassines, ja siguin aranyes o formigues. En aquest cas, l’eina que empra el potencial assassí és un eixam d’abelles artificials. Un episodi esplèndid, amb el qual Brooker també aprofita per traçar una reflexió sobre la vigilància governamental amb un to proper a la sci-fi primigènia: l’ús malèfic que la humanitat pot arribar a fer d’una tecnologia a priori destinada per al bé comú.

butxaca
SÈRIES
07/11/2016

+ LLEGITS

Exposicions
5 exposicions a no deixar escapar aquest febrer
butxaca, 01/02/2017

5 exposicions a no deixar escapar a…

Poc però els dies comencen a allargar-se, i és probable que a les sis…

+
Teatre i dansa
Sueño de una noche de verano, versión de Deisy Portaluppi
Meritxell Rodríguez, 20/02/2017

Sueño de una noche de verano, versi…

"Atrevir-se a ser el que un és". Aquest podria ser el lema de…

+
Música
Una playlist: Productes frescos de temporada
Borja Barbesà, 19/02/2017

Una playlist. Productes frescos de …

Amb les darreres setmanes d'hivern, els primers brots, les primeres…

+

+ Recents

Cine
Oscar 2017: Les 9 nominades a millor pel·lícula
butxaca, 24/02/2017

Oscar 2017: Les 9 nominades a millo…

La matinada de diumenge a dilluns s’entreguen a Los Angeles les…

+
Proposta
Plans per al cap de setmana
butxaca, 24/02/2017

Plans per al cap de setmana

Vist des de la perspectiva actual, la que dóna un divendres plujós,…

+
Cine
Les 3 millors estrenes de cinema de la setmana
butxaca, 24/02/2017

Les 3 millors estrenes de cinema de…

Les sales de cinema s’omplen aquest cap de setmana amb un nou grapat…

+
Entrevista a Pau Roca

Entrevista a Pau Roca

“Les companyies sempre som l’ase dels cops”

Editorial

El mes d’abril passat dedicàvem aquesta pàgina a la crisi humanitària de...


Amb el suport de:escut_generalitat