butxaca

Quan es mesura la grandesa o importància d'una banda dins del context musical on opera, sorgeix en moltes ocasions una certesa: fins i tot en els seus moments més discutits, hi ha bones cançons. Wilco, banda capital del rock nord-americà des de l'equador dels anys noranta fins a l'actualitat, ha passat també per aquesta travessa. Després d'entregar esplèndids discos, alguns fins i tot saludats com a obres mestres, van viure com les seves dues últimes entregues eren abraçades amb menys superlatius. Cap problema, alarmes desconnectades, el grup de Jeff Tweedy ha seguit entregant de manera constant tonades notables, ben consistents –algunes ja integrades dins del seu cançoner més corejat. I, a banda, s'ha consolidat amb una posada en escena absolutament aclaparadora i molt eclèctica (rock experimental, folk, pop, country, soul, rock d'arrels, subtils esquitxos d'electrònica). El triomf és que la seva entrega més recent, l'aplaudit The Whole Love (2011), l'ha reconciliat amb una generosa part d'incrèduls. Premi a la constància, a l'amor per l'ofici i reconeixement per a un grup que sap sonar amb la fermesa i autoritat del capità, però sense perdre la proximitat i el carisma del grumet.  Dimas Rodríguez publicat el 19/09/2012