butxaca

Cadascú té alguns contes per explicar a la seva vida, segur. Alguns d'aquells episodis fortuïts, inesperats, que ens han portat cap a un lloc o situació que no esperàvem i que, a la fi, ha acabat convertit en un moment clau per entendre aquest puzle elàstic que, de manera eufemística i també romàntica, anomenem vida. En el cas de la pianista, guitarrista i cantant russa Regina Spektor, una de les pàgines ens pot conduir cap al dia que va gravar amb els seus amics The Strokes la cançó "Modern Girls and Old Fashion Men". Gordon Raphael, el productor dels dos primers discos de la banda novaiorquesa, va quedar tan impressionat del registre vocal hipnòtic i equilibrista de la compositora que li va oferir enregistrar alguns temes. Un pas cap endavant en la trajectòria d'aquella intèrpret singular que trastejava les seves cançons per locals amb la remor inspiradora del Sidewalk Cafe (una de les pedres angulars del moviment anti-folk). De fet, Spektor va passar de freqüentar els cafès i bars del Lower East Side novaiorquès a trobar-se acaronant les notes del seu piano per teatres i auditoris. Més horitzons per a una creadora que ja no enregistra discos en un sol dia –com el seu treball Songs (2002)–, però que manté un ideari estilístic que la porta a trencar amb qualsevol possible etiquetatge. Les cançons manen i si una ha d'anar xopa de jazz, potser la següent està esquitxada de formes clàssiques. Encara que la que fa tres soni a punk-rock i la que fa quatre sigui una miniatura folk. Aquesta és la seva manera d'encarar una espiral creativa que salta d'una vorera a l'altra impulsada per una gola privilegiada. Ella mateixa assegura que la seva música és el millor camí que troba per fugir amb els seus a algun lloc especial: una via ampla, segura i colorista on ella s'encarrega de posar els fanals, les finestres, les teulades o les baranes de fusta. Pilars imaginaris –n'hi ha tants com vulguem– que aguanten aquell racó de món únic que tot artista busca salvaguardar. Dimas Rodríguez publicat el 20/06/2012