butxaca

En els prats més llunyans (2008) va presentar en societat a Isaac Ulam, un personatge tan autèntic com solcat per aquella mirada que fa diferent un artista d'un altre o d'un grapat d'altres. Aquest era el missatge, aquell cantautor que s'enfilava decidit des de Blanes pels paisatges naturals del folk-rock nord-americà sabia explicar contes amb calidesa i un encant singular. Parlava (i cantava) sobre llops, noies índies, vaquers amb el rostre macerat de Jeremiah Johnson –romàntic protagonista d'un dels films més bells de Sydney Pollack–, i  sonava a ell mateix. No era un foraster guaitant l'espectacle des d'un punt de vista distanciat, era el trobador que et xiula des del cor del bosc. L'home de la muntanya que baixa a la plaça del poble amb maduixes, romanços, enigmes i algun remei casolà. Els nens xisclen contents el seu nom quan el veuen aparèixer, les velles remuguen en veu baixa, les donzelles saluden vergonyoses amb un gest ràpid, i quan deixa reposar la seva veu tot encaixa i es fa un silenci llarg i respectuós.  

Murtra, segon vol llarg del nostre home, segueix alimentant la creença que ens trobem davant d'un creador lliure i emocionant. Així, obre el seu nou cançoner cantant amb els ulls encesos a "Viure amb tu". O s'entrega a una bonica faula inventada que juga amb la possibilitat que un ocell regni un poble des de l'aire. Segueix sent el mateix il·lusionista, però ara té ganes de fer una tombarella i afirmar resignat a "Hawai”  que "ni tu ni jo controlem el futur, així que millor serà que ens dediquem a pescar". Hi ha més llum i tornades pop en aquest retorn. I quan sona "Dona ocell” és fàcil endevinar que l'Isaac Ulam ha signat una de les seves peces més emblemàtiques i poètiques, amb un agulló instantani. Llums d'espelma, perfums i aigua..., i ja tens la cançó brillant damunt de la taula.