butxaca

Invocant la màgica interacció entre l'instrument material i la mà que el toca, Dead Can Dance fan referència amb el seu nom a l'instant iniciàtic on s'encén per primer cop l'espurna de la música: la fricció entre l'objecte immòbil i l'energia viva que el transforma, atorgant-li cos i ànima. Un evocador retrat del procés xamànic que inspira cada una de les seves composicions. Des d'aquell llunyà debut homònim l'any 1984, intensament marcat per la imatge d'aquella màscara primitiva de Nova Guinea, passant per la mística gòtica del seu segon àlbum Spleen & Ideal, enregistrat dins una immensa catedral, fins l'èxit aclaparador de Spiritchaser (al capdamunt de les llistes de World Music de l'any 1998), Lisa Gerrard i Brendan Perry han aconseguit rubricar amb enorme inspiració un dels recorreguts més eclèctics i estimulants dins el marc de la música de fusió de l'última dècada. La seva poderosa amalgama d'estils aprofundeix amb una bellesa solemne en les múltiples arrels rítmiques africanes, el folk gaèlic més eteri, l'espiritualitat dels cants gregorians, els mantres de l'Orient Mitjà o fins i tot la riquesa de l'art-rock més avantguardista. Tot això realçat per un esperit orgànic d'instrumentació tradicional, capaç de conformar uns paisatges sonors realment únics. Els seus concerts assoleixen l'estatus de rituals de cambra, on cada cançó es converteix en una enorme peça viva que encaixa subtilment dins l'immens teixit orgànic de la seva música. La gira del seu nou àlbum, Anastasis, el primer des del 1996, suposa una oportunitat d'or per tornar a comprovar-ho després dels seus llargs períodes inactius. Tot un luxe. Sergi Cànovas publicat el 19/09/2012