La història la coneix tothom, més o menys. Raymond Carver no era Raymond Carver. O bé, el Raymond Carver que ens van vendre com el model definitiu de la narrativa nord-americana, el que s’ensenyava com a última fulla de l’arbre de la ficció realista de l’escola Txèkhov-Hemingway, més aviat era un editor, Gordon Lish, que s’havia ultrapassat en les seves funcions i havia retallat els contes de l’escriptor fins a deixar-ne la meitat de paraules. Ara, després d’un treball de recuperació, podem llegir una de les més conegudes col·leccions de relats (abans coneguda com a De què parlem quan parlem d’amor?) i sorprendre’ns quan trobem uns personatges amb un cos molt més humà, molt menys impenetrables i una prosa que busca més vivament l’emoció i l’empatia. Personalment, potser per costum i conscient que pot sonar poc respectuós, en la tessitura d’haver de triar entre els dos em quedaria amb l’artefacte Carver-Lish, molt més dur i àrid. Però, això sí, aquest llibre no deixa de ser una recuperació essencial i un material de primera per complementar i ubicar la lectura del material “original”.
Amb el suport del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya.
Desa a La meva agenda
Compartir
