butxaca

Observador perspicaç, lector consumat, conversador agradabilíssim, novel·lista solvent, en qualsevol format Juan Villoro sempre és molt recomanable. I la seva particular crònica del terratrèmol que el febrer de l'any passat va sacsejar Xile no és una excepció. Un llibret amb cent pàgines escasses que es llegeixen d’una tirada, que acaba de publicar la també atenta editorial Candaya. Un testimoni en primera persona de la vivència d’un esglai de 8.8 graus en l’escala de Richter que, com és d’esperar, va més enllà de la mera descripció periodística. 
El relat de l’horror és una excusa perfecta perquè Villoro desgrani reflexions oportunes al voltant de realitats tan peremptòries com dormir o no amb pijama, però també de qüestions de fons com la capacitat de la literatura d’esculpir el món, la profunditat dels gestos quotidians als quals ens aferrem fins i tot en situacions de vida o mort, el poder evocador de les imatges o la dificultat d'entendre en cada moment els perquès i les conseqüències dels nostres actes. Un llibre que inclou diferents registres i tècniques: de la crònica periodística, al relat. Del tuit al post.