Les obres de Pipilotti Rist s’experimenten asseguts a terra, recolzant-nos en un coixí o, encara millor, directament estirats sobre la moqueta que s’estén per gran part de l’exposició. I no serà per indolència ni per insolència cap a la institució museística, sinó per prescripció –gairebé mèdica- de la pròpia artista, que té molt clara la influència de les postures corporals en els nostres processos cerebrals. Només si estem relaxats, podrem ser còmplices del positivisme que ens vol transmetre Pipilotti Rist amb les seves videoinstal·lacions, sempre molt atmosfèriques i estimulants pels sentits. Perquè el que ella proposa és, sobretot, una experiència, una “neteja interior” –per molt místic que això pugui sonar- per tal de trencar, per una banda, amb l’estrès del nostre dia a dia i, per l’altra, amb les convencions que imposa el món de l’art quant a la percepció de les obres, sempre des de la distància i en tensió. I realment ho aconsegueix. En un encertat diàleg amb l’arquitectura de Sert, les seves construccions flexibles de cortines lleugeres i paviments tous es combinen amb projeccions que impregnen parets, sostres i altres superfícies per, finalment, transportar-nos a un microcosmos corporal, marí i vegetal que ens vol fer sentir com dins el ventre matern.