butxaca

Ressenya

Només entrar a la sala, una boca suspesa en la foscor ens hipnotitza amb el seu discurs enèrgic de ritme trencat. Els llavis, en moviment constant, prenen formes diverses en el nostre imaginari, malgrat que mai deixen de ser boca i veu en tota la seva intensitat. Es tracta de Not I, un monòleg dramàtic escrit per Samuel Beckett i enregistrat per a la BBC l'any 1975. Aquí comença o acaba Volum!, segons per on decidiu endegar el vostre peregrinatge per les quatre plantes del MACBA, que acullen, per primer cop, una selecció conjunta dels fons del MACBA i de la Fundació "la Caixa", convertides, després de la seva fusió, en una de les col·leccions d'art contemporani més importants d'Europa. Amb aquesta exposició s'inicia una sèrie de presentacions per diferents ciutats amb l'objectiu d'oferir diverses lectures de les 5.500 obres que conformen la nova col·lecció.
La tesi d'aquest primer apropament reivindica la consolidació del so i de la veu com a materials de creació artística i el canvi que aquest fet genera en la manera com ens relacionem amb l'art contemporani. És la descoberta del món de l'escolta, on el receptor es fa oient i no només espectador. Les obres que reflecteixen aquesta realitat són una tercera part de les escollides. En aquest grup destaca també la instal·lació Shit in your Hat - head on a Chair, de Bruce Nauman, una cadira penjant d'un filferro davant la pantalla on un mim executa les ordres absurdes que rep d'una veu de fons. Nauman ens parla així de la naturalesa del poder, amb la cadira com a símbol de la tortura. Veu i so també a través de la seva absència. És el cas de la sèrie de retrats d'un pallasso a Cabinet of, de Roni Horn, o de la instal·lació de Juan Muñoz Waste Land, un espai escènic de terra amb formes geomètriques i la presència central d'un ninot de ventríloc amb el rictus somrient. 
Més enllà d'aquestes peces lligades de manera evident a l'argument de l'exposició, Volum! també és un repàs que aprofundeix en les pràctiques artístiques de l'art contemporani. Hi trobem, entre d'altres, les obres de poesia visual de Richard Hamilton, la pintura de Barceló, Gordillo, Basquiat, Kiefer o Polke, fotografies de Gordon Matta-Clark o Allan Sekula o escultures de Rodney Graham i Tony Cragg. Finalment, volem destacar la bellesa de la peça Passadis suspès II, de Cristina Iglesias, una instal·lació on el text Ã©s part fonamental de l'objecte; en aquest cas, paraules extretes del llibre El món de vidre, de J. G. Ballard, que construeixen un poètic passadís de llums i ombres per finalitzar el nostre recorregut.