butxaca

És durant el període d’entreguerres i coincidint amb l’eclosió de les avantguardes artístiques, quan la fotografia deixa d’anar a remolc de la pintura i aconsegueix una identitat pròpia: la de Nova Objectivitat o Nova Visió. Els avenços científics i tecnològics de l’època van acompanyar l’atmosfera experimental que es respirava en totes les arts en general per posicionar la fotografia en un lloc privilegiat i amb unes qualitats específiques reconegudes (la fotografia oferia unes possibilitats que no es tenien amb cap altre mitjà). El problema és que, a diferència d’altres disciplines com la pintura (amb Picasso) o l’escultura (amb Juli González), la producció fotogràfica catalana d’aquest període compta amb molt poc reconeixement, tant a nivell nacional com internacional. Per posar-hi remei, el comissari i conservador de fotografia del MNAC David Balsells proposa un diàleg entre tres ciutats, destacats nuclis creatius durant les avantguardes: Praga, París i Barcelona. A partir d’aquí la mostra s’organitza segons criteris formals, combinant en cada apartat obres de fotògrafs txecs (com Frantisěk Drtikol o Jaroslav Rössler), francesos (com Emmanuel Sougez o Brassaï) i catalans (com Pere Català Pic, Emili Godes, Josep Masana o Josep Sala), sempre amb una intencionalitat molt clara: equiparar la qualitat de la producció catalana a la de la resta d’Europa. L’ús de la sobreimpressió, la representació fragmentada del cos, els jocs d’ombres, les visions automàtiques o l’onirisme (definits en cada àmbit pels textos eloqüents de Salvador Dalí) eren les tendències comunes que els artistes van explotar sobretot en l’àmbit publicitari, un camp on treballaven amb una major llibertat i que té un especial protagonisme a l’exposició.