El títol del disc, Opera egipcia, és enigmàtic…
(J) Fa referència a l’òpera flamenca, un gènere dels anys 20 i 30. Intentava obrir-se a les tendències populars de l’època, com per exemple les orquestracions, i per això està molt denostat. Tot i això, ha produït cantaors de la talla d’Antonio Chacón, La Niña de Los Peines o Manuel Vallejo.

De fet, el disc està farcit d’homenatges precisament a aquests noms… D’on surt aquest interès pel flamenc?
(J) Forma part del teu background. Arriba un punt en què descobreixes que té un punt de confluència amb els grups que escoltes normalment, d’origen anglosaxó, i se t’obre un món nou. El rock’n’roll i el flamenc són músiques contraculturals, fetes per gent que qüestiona la cultura dominant. 

D’on ve, aquesta tradició de la mescla?
(J) Segurament de la introducció del rock’n’roll per part dels soldats de les bases de Rota i Morón. Grups com Smash, als anys 60, o Silvio y Sacramento. Més tard, Veneno, i a Granada, Morente i Lagartija Nick, però molt més tard.

Pensava que potser la referència a l’òpera era perquè el disc sí que té un sentit narratiu bastant clar…
(J) Sí, és un disc narratiu, a l’estil de Super 8 o Una Semana en el motor de un autobús. Potser en aquest cas sí que està més clar: hi ha una introducció instrumental, la soprano, el baríton... (riu)

De fet hi ha tres temes en els quals Jota no canta, o es manté com a segona veu...
(J) Sí, (riu), no sóc gaire bon cantant i si puc li passo a algú altre (F) Tenim la “seguretat” de prendre decisions tan importants com aquesta, i sabem que seguim sonant a Planetas. Intentem jugar amb altres elements, buscar altres camins.

Al disc hi ha un parell de cançons fetes amb eines electròniques…
(J) Tot té una explicació prosaica: Miguel, el baixista, se’n va anar a tocar amb els Lori Meyers, i l’Eric, el bateria, toca amb 14 grups i mig. (F) Era l‘única manera de seguir endavant.

Fa gairebé un any que hi ha el rum-rum que Los Planetas estan preparant una cosa nova… 
(F) Hem estat un any i escaig, amb aquest disc. Des de fa un temps gravem el disc a la vegada que el creem, a l’estudi, al moment: no hi ha maqueta. (J) Quan surt alguna cosa bona, ens n’adonem. La leyenda del Espacio va generar moltes expectatives. (F) De tota manera, a la vegada, que reconeguin el treball fet dóna força i seguretat.

Potser perquè dóna la sensació que abans de La leyenda us havíeu estancat una mica, i de sobte us vau reinventar...
(J) Jo no ho veig així. Veig una evolució lògica en el nostre treball. La música de la nostra terra hi ha sigut sempre soterrada, i ara s’ha fet evident.

En aquests dos discos heu treballat amb Enrique Morente, i de fet hi ha un tema que recorda molt Omega (La pastora divina)
(J) És una seguiriya clàssica, i potser és impossible no pensar en Omega: canta Morente, el baix és d’Antonio Arias i el bateria és Eric. (F) Treballant amb Morente, a nivell compositiu, hem vist una veta gens explotada. Ens encantaria que col·laborés més amb nosaltres, però és complicat. (J) Justament ara està tenint el reconeixement més gran de la seva carrera, i això el converteix en un home molt sol·licitat.

Recordo que al FIB, va acabar el concert amb un “thank you!”
(Riuen) (F) Morente és rock’n’roll, és una estrella. (J) Un geni. És com si Bob Dylan visqués a cinc minuts de casa. (F) Vam escoltar el nostre disc a casa de l’Enrique, i va i diu: “es increíble lo hondo que habéis llegado…” Va ser molt especial. Ja saps que el món del flamenc no combregarà, però reconeixements puntuals com aquest...

Us volia preguntar per l’Omega, perquè vosaltres trèieu el disc el 2007...
(J) ...i el van començar a tocar en directe l’any següent, sí (riu) En el seu moment, van sortir ofertes per fer concerts amb Morente, però nosaltres no vam tenir el pols suficient per tirar-ho endavant. (F) Sí que és cert que sembla que hi ha més flamenc a festivals com el Primavera... xoca, però a la vegada ens agrada. No sé ben bé quant hi hem tingut a veure... 

És cert que ara el flamenc està més present a festivals de pop, però, a la inversa: vosaltres toqueu al De Cajón!
(J) Més o menys hem aconseguit acostar el flamenc al públic de pop; ara, intentar que els flamencs canviïn de perspectiva... (F) això seria la bomba! (J) Però serà més difícil (riuen tots dos) (F) El món del flamenc és molt tancat, i nosaltres no hi pertanyem. El públic que vingui a veure’ns, serà públic de Los Planetas, en som conscients. (J) Som i serem paios que no s’enteren de res... ara, si un gitano es posés a cantar les seguiriyas de Chacón amb elèctrica i distorsió...(riu)

I què pot esperar el públic que vagi al Palau?
(F) Intentarem fer una cosa especial... no dic “flamenc”, però, intentarem aprofitar les possibilitats del local. Volem aprofundir en la psicodèlia, fer un concert impossible en un festival. No presentarem el disc. (J) No el tenim molt preparat.

Fa molt que no veniu per Barcelona
(J) Sí, oi? Des del Primavera, l’any 2007 i des de llavors… Summercase 2008, també. 

La vostra carrera, de fet, està estretament vinculada al creixement de festivals, potser de manera més significativa amb el FIB. Com veieu el rumb que ha pres?
(J) Tot i que sempre hem estat a una multi, el nostre compromís ha estat amb l’escena independent. Volíem convèncer la indústria mainstream per potenciar propostes amb contingut artístic, cultural. Hem fracassat, però ara, el mercat alternatiu és el més boiant, i estem molt orgullosos d’haver-ne participat. Som amics íntims dels Morán, de Luis Calvo, Gabi Ruiz, Carlos Subterfuge... (F) Hem estat aquí des del principi. Aquesta ha sigut la nostra intenció, sempre.