Buried parteix d’una premissa única i molt atractiva...
La premissa de la pel·lícula la fa única, però també converteix el projecte en insensat. Mirat a toro passat pot semblar obvi, però fa uns mesos a tothom li semblava la pitjor idea possible. Si algú intenta elaborar un èxit seguint un manual, la idea que no tirarà endavant és un únic actor en una caixa durant una hora i mitja. Això demostra que ningú no sap res (riu).

Com t’arrriba la idea?
El guió de Chris Sparling, un guionista jove de Providence, havia passat un any i mig voltant per Hollywood sense que ningú s’atrevís a tirar-lo endavant. Quan el vaig llegir vaig veure que era una oportunitat única: és una obra de rellotgeria impecable, que explora els mecanismes del thriller d’alta tensió de manera exemplar, i era precisament el fet que succeís en un espai tan confinat el que em feia salivar des del primer moment. Durant la preproducció, tothom que tenia al costat m’aconsellava: un tall a la superfície, muntatges paral·lels, flaixbacs... Paradoxalment, tenia la sensació que aquesta era la manera perfecta de reduir la pel·lícula, de fer-la més petita. La manera de fer quelcom gran, pensava, era mantenir-se sota terra.

Pot semblar una pel·lícula per a museu...
...O, en el millor dels casos, Open Water, però no. La resposta era: “Serà Indiana Jones, però dins d’una caixa”. El referent clar són els reptes narratius de Náufragos, La ventana indiscreta o La soga, de Hitchcock. Però encara més: volia rodar Con la muerte en los talones. Una pel·lícula amb un ritme frenètic, que t’agafés per les pilotes des del minut 1 i fins al final, que fes que tot el que semblava veritat es revelés dubtós dos minuts després… Que sacsegés i colpegés l’espectador durant una hora i mitja per acabar deixant-lo completament tirat i amb alguna cosa per pensar.

De fet, a Ryan Reynolds n’hi passa una rere l’altra...
Si el públic s’identifica amb Paul Conroy, és perquè, en bona part, la seva peripècia ens diu alguna cosa sobre la manera en què ens relacionem amb el món: quan truques a una companyia telefònica, t’has de passar 40 minuts escoltant un programa i polsant 1 i 2, i quan finalment parles amb una persona, descobreixes que només ets un problema i se’t vol treure de sobre… Una de les poques coses que vaig afegir al guió són alguns punts d’humor negre en les rèpliques. En algun moment cal obrir l’aixeta, fent que aquest humor surti de la pròpia organicitat del personatge, de les seves emocions, de la seva desesperació, de manera que el riure sigui fins i tot culpable.

Crec que una de les coses que ajuden a mantenir el ritme narratiu de la pel·lícula és la il·luminació, aquesta alternança entre tres punts de llum diferents
Aquesta és l’altra aportació meva a la reescriptura. Des del punt de vista del director, necessitava inflexions que fessin que la pel·lícula es pogués reinventar, posem cada 8 o 10 minuts. En un espai tan reduït, el nombre de plans que pots fer és finit. La llum era una peça clau de la narració: permet que un pla del minut 2, un altre del 30 i un altre del 78 siguin perfectament identificables. Visualment, la pel·lícula canvia per raons tant estilístiques com narratives. D’alguna manera, la llum està explicant la peripècia vital de Conroy.

Les fonts de llum, a més, semblen molt reals, i hi ha moments en què la pantalla es queda en negre...
Quan entrem al cinema, assumim que podem veure coses que el protagonista no. Jo volia portar l’experiència fins a les seves darreres conseqüències. Obscuritat vol dir obscuritat. Absoluta. I quan s’encén una llum, la gent ha de notar que aquesta llum té una font real. El 70% dels plànols, de fet, es van fer amb la font de llum original. Potser la trucàvem amb 2 o 3 encenedors més fora de pla. O en el cas del mòbil, vam dissenyar un sistema de LEDs per tal que la font de la llum fos la pantalla… Fer de la pel·lícula una experiència passava per fer que qualsevol detall fos físic i tangible: això vol dir treballar les textures. El format de 35 mil·límetres, amb relació d’aspecte 2.35/1, era peremptori. David Fincher segurament hauria rodejat l’actor de pantalles verdes amb nodes d’alta intensitat i hagués estat tot espectacular, però d’alguna manera jo veia que calia que tot fos molt físic. Volia que el públic sortís del cinema ple d’esgarrapades i buscant un massatgista de guàrdia.

No només això, sinó que la pel·lícula es desenvolupa en temps real.
Era necessari, i ha estat l’autèntic malson de la pel·lícula. No hi ha el·lipsi, i l’actor talla sempre cap a si mateix. La coreografia de moviments ha de ser perfecta. Emocionalment també és molt fotut: si Ryan Reynolds es trenca, has de seguir mentre es recupera… És extremadament dur per a l’actor, ho complica tot a nivell de narració i és un perill constant a nivell de ritme… Per acabar-ho d’adobar, Ryan Reynolds pateix d’asma, cosa que ho va fer més difícil encara per a ell.

El taüt estava trucat? Hi ha certs plans que no se sap ben bé com els heu rodat...
Vam dissenyar 7 taüts, per aconseguir alguns plans impossibles, però sempre en directe, al rodatge. Per exemple, per fer un pla amb un gir de 720º, vam haver de construir un taüt amb les parets mòbils, mogudes per rodaments hidràulics: quan la càmera avançava, es baixava la paret i s’aixecava l’anterior. Així, tot el que veus és correcte però arriba un moment que no saps ben bé on ets, ni què ha passat. Però insisteixo, això no es va fer a postproducció, sinó al mateix rodatge. Està passant de veritat.

El pas següent és Hollywood?
Jo vull fer les pel·lícules que vulgui, com jo vulgui. A Sundance, Joe Drake, el “pope” de Lionsgate, em va dir: “M’ha encantat que comencessis la pel·lícula amb 3 minuts de negre”. Jo li vaig respondre: “Moltes gràcies, però si tu haguessis estat el productor, no m’haguessis deixat”. Em va haver de donar la raó.

Quan penses en Buried, és inevitable pensar en [REC], una pel·lícula que també partia d’un pressupòsit narratiu molt radical… Hi ha un sentiment, d’alguna manera, de comunitat amb aquests directors nous que parteixen del thriller?
Una altra d’aquestes pel·lícules impossibles que després tothom la veia molt clara (riu). Amb Paco Plaza, o Eugenio Miras, per exemple, som molt amics, però em costa sentir-me part d’una comunitat. Segurament perquè vaig néixer a Galícia i he crescut a Salamanca, que no és exactament el Hollywood espanyol. Sempre he tingut la sensació que era com un franctirador en un campanar, i que en qualsevol moment em podien tirar avall. Sense voler, no tens una relació amb aquesta comunitat, no assisteixes a determinades estrenes, no coneixes ningú… El teu camí és molt complex, però també molt lliure, molt desprogramat. Òbviament, això no vol dir que un visqui desconnectat, ni que no vulgui tenir relació amb els demés. Compartim referents, hem vist Regreso al Futuro el mateix divendres, i hem tingut una educació sentimental similar, però no amb aquest sentiment de brat pack. Però si que crec que hi ha un grup de gent que volem l’èxit de l’altre i que sabem que l’èxit de l’altre és una bona notícia per a un mateix.