Des del teu darrer disc (Happy nothing), han passat deu anys…
Va arribar un moment en què creia que Paul Fuster ja era una cosa del passat, perquè la vida és ampla i notava que aquest terreny ja estava explorat. Però els últims dos anys, jo estava treballant en un disc, que havia de ser en anglès i, de cop i volta, em vaig proposar de fer-lo en català. En dues setmanes ja l'havia fet! M'encanten els reptes, perquè és el que fa que les coses tirin endavant. Un repte és inconformar-se, d'alguna manera. El repte era agafar un fotimer d'experiències negatives i capgirar-les. Superar les coses una mica més difícils practicant positivitat. No a l'estil espiritual, però crec que la negativitat atrau negativitat. Simplement "come on!, anem tirant, mecagumdéu". I apreciar les coses maques. No vull estar ennuvolat per una cosa molt negativa que m'impedeixi veure com n'és d'interessant la gent. La música és una medecina. Té una simbiosi amb la vida. Estic sempre provant de desenterrar maneres de sentir-me millor.

Quin sentit té el directe en la teva música? Com l'afrontes?
M'agrada més tocar desendollat, a pèl, molt exposat. Trobo que puc ser més… esplèndid! Sóc igual d'esplèndid en un escenari amb micros, però no es nota tant l'energia que fa que el concert sigui una experiència, que és la gent. Un concert és una cosa multicorporal, sense l'altre no funciona. Té un sentit comunitari. Una mica hippy tot, però me la sua! És una bona sensació. El que es mereix el públic, i el que em mereixo jo, és la meva sinceritat, a falta d'una altra paraula. És la responsabilitat més gran, la sinceritat de l'obra. Si ets qui ets, no has de buscar res… només has de caure. (Riu.) Amb la música ho he de fer així, no estic venent cap cosa.

Repeteixes que estàs molt content de tocar amb banda.
Sempre m'he currat cantar sol, és molt important per mi defensar el que estic fent. Per collons, tu ets el seu propi recolzament. Has d'estar alerta a l'energia de la sala, t'has de guanyar la gent, i llavors ells esdevenen el teu recolzament. Amb banda, en canvi, no és que m'hi amagui al darrere, no tinc ganes de fer-ho, però hi ha més llibertat en el moment de transmetre la cançó. No ho he de fer tot jo. És molt maco i molt important el sentit comunitari d'una banda, em fa sentir no tan sol. Quan estàs sol, et pots sentir bastant sol. (Riu.) Amb la banda, comparteixes una experiència. És com una sensació nova, tot i que encara que l'he viscut molts cops, especialment perquè m'estic representant en un llenguatge diferent.

Què has estat fent, tots aquests anys?
Havia fet una pausa amb la música. Aquests set anys que vaig estar a Nova York estava fent quadres de bicicleta, i em passava el dia soldant amb el bufador. Hi ha moltes altres formes artístiques on necessito plasmar la intangibilitat, no sé si m'entens. També vaig passar un divorci… I, de sobte, m'ha vingut la música un altre cop, i això m'ha despertat. Vaig començar a compondre jo sol, medicinalment… després va sorgir la idea del disc. Fer-lo en català m'ha obert unes altres formes d'expressió que no m'hauria imaginat mai. Ostres! Podria estar deu anys així. Hi ha tant de material que podria baixar en forma de cançó… Veig la música i l'art com si fos un riu on s'hi tira la canya. Ser pescador, estàs esperant temps…

…i de sobte piquen. 
Sí! Ho veig molt així. L'art és a l'entremig de l'immanifestable i el tangible, i la música la respecto molt així. Acaba sent religiós per a molta gent, una manera de curar-te de coses que t'acompanya. I ho sento amb una orella molt religiosa, i que és molt més gran que jo. Puc dir, he fet aquestes cançons, però des de fa molts anys, sempre al final les he tretes d'un altre lloc. En realitat, no crec que sigui jo… ja saps de què va.

Com ha estat, cantar en català?
M'ha sortit molt fàcil, perquè és nou per a mi, i quasi que innocentment em sortia com un raig. És ben bé com un joguet. Ara mateix, cada dia és Nadal. Estic penjadíssim amb la fonètica, les paraules noves… i també el trobo molt underground, el català. El món on jo visc és molt… universal. Jo no he viscut aquí, no he crescut aquí, tot ha passat als Estats Units majoritàriament. Però al final, sóc un català "pura sang", encara que sigui un guiri dels collons… Em fa vibrar i està dins de les meves cèl·lules. Estic ballant amb la maternitat interior. Saps què vull dir? Ja que sóc fet de carn catalana, penso que cantar en aquest idioma per nassos té conseqüències "omplidores"… Estic entrant a la gran vagina matriarcal que m'ha posat en aquesta terra.

Quan vas tornar dels Estats Units?
Vaig venir fa dos anys, vaig estar-me un parell de mesos i vaig tornar als Estats Units. Però durant aquells dos mesos vaig fer molts concerts, a cases de gent, i vaig veure que tenia molt públic… que curiós! La música va i ve, les tendències, els noms… M'ha sorprès que hi havia gent que encara se'n recordava, de mi, i això em va fer sentir… És cert que vaig fer molt soroll quan estava aquí, i ho he fet amb feina, no pagant diners per fer promoció. Fent bolos, i si a algú li agradava ho deia a una altra persona. Jo no he pagat pel respecte que em pugui tenir una altra persona. Me l'he guanyat treballant. I ho vaig veure quan vaig tornar. Llavors em vaig plantejar tornar a viure aquí, perquè m'estava cremant molt, a Nova York… Em vaig plantejar una nova etapa: no has de ser músic, no has de ser Paul Fuster; amb lleugeresa, sense cap responsabilitat, i així em podia permetre qualsevol cosa, fins i tot un disc com aquest. Ja estàs perdonat, fes el que et roti, perquè ets un bon tio. I així m'he permès de fer el que em sortís, i anar-me movent amb la vida, no quedar-me estàtic. 

Tinc entès que et vas construir la teva guitarra amb de xapa de cotxe…
Sempre he pensat que si sóc capaç de fer-ho, no ho compraré. Les he fet buscant un so i una tonalitat que no trobava en els que estan fetes de manera massiva, i a base de prova i error, ho he aconseguit. Normalment m'ho fabrico també bastant tot, els amplis els repasso jo mateix, també. Tinc habilitat com a soldador. No m'han donat mans de pianista, ni de model d'anells (m'ensenya les mans). És una necessitat. Manifestar, fer, construir, ho tinc a la vena. 

Coneixes algú de la gent que està fent folk a Catalunya ara mateix?
M'ha sorprès molt El Petit de Cal Eril, perquè projecta positivitats, i em cau molt sincer. Al final m'és igual el que digui, tot és guai… i no el conec, però em cau molt bé. Al final no estic mirant tant la música com la vibració de la persona. La pretensió em repel·leix; vaig començar a escoltar Fugazi fa molts anys i des de llavors busco impretensiosos que foten canya. Dic el Petit perquè va ser el primer que vaig escoltar, però en coneixeré molts més. Estic en fase de sortir i fer bolos, i m'excita més que res conèixer persones. També és un vehicle per socialitzar, per sortir de l'armari. S'està molt bé allà dins, però sortir, i conèixer gent, també. I és una feina, perquè hi ha molts fills de puta que poden fer que odiïs la gent. Però faré el que sigui per continuar estimant la gent.