Em porta molt de temps gravar un disc. Primer ha de sorgir una idea, i la música ha de tenir un sentit respecte d'aquesta idea. Normalment, abans d'entrar a gravar el disc ja sé quin títol portarà. Jo tenia al cap fer un disc més orgànic, més proper als meus orígens com a bateria i guitarra, però no volia que Arbol es convertís en una banda mig pop. 

És tot premeditat. M'agrada jugar a començar amb alguna cosa que no l'esperes i després ja ve com el guió de la història. Per exemple, al disc anterior, el primer tema també tenia una base de 4x4, lenta però quasi de ball. Sí que vaig pensar que hi hauria gent que pensaria que se me n'ha anat una mica l'olla, però no m'importa. 

Crec que ara el so ha madurat; ja no em preocupa tant la melodia. El segon disc, per exemple, era molt fosc, molt fred… Aquest disc jo el trobo bastant agradable, té un sentit de viatge. Hi ha temes potents a nivell de so. Tenia ganes de jugar amb un so que t'empeny. M'encanta crear capes i capes. Mesclant-les, al final hi ha un moment que es troben. I m'agrada molt assenyalar aquesta trobada… Hi ha temes en aquest disc que és com que es van obrint pas. M'encanta allò contundent, el subgreu… Però que no deixi de sonar net, i amb molt d'espai. 

La música és fàcil. Jo trigo un parell d'hores a fer la música d'un anunci. Melodia, ritme… El difícil és el silenci. A la gent l'incomoda molt, el silenci. Hi ha una necessitat de so, de soroll. Jo ho faig sempre tenint en compte que és una persona la que escolta, a casa o amb els auriculars. Faig música per a una persona, no per a moltes; llavors el silenci esdevé molt important.

Imagina't, Arvo Pärt… podria haver compost peces amb orquestracions brutals… Fins i tot en directe jo ho deixo molt clar: aquí no toca ningú, o només una persona. "Hòstia, però això és molt llarg…" no, això és així. Si és avorrit és perquè necessites soroll… jo no ho necessito. Necessito calma, espai… D'aquí al final ve que a certa gent li agradi això. 

Tampoc no m'ha passat mai que una veu canviï tant el tema. Amb Susie Mangion fa més de deu anys que hi treballo, i sembla que sigui jo amb veu de dona. Ràpidament treu alguna cosa que li ve perfecte. Ja no m'importa que vingui algú nou, perquè la música està allà. Evangelia Maravelias canta en un grup de Nova York que es diu Elika; hi vam tocar junts, i la seva veu em va recordar el segell 4AD. Aquest disc, d'alguna manera recorda una mica l'època de 4AD, a This Mortal Coil, per exemple. Precisament quan vaig publicar el debut d'Arbol, al mateix temps sortia el disc de Piano Magic per 4AD (Writers about home). Recordo que el segell no va quedar gaire content amb el disc. Quan va sortir el meu, Glen Johnson em va dir: "Aquest és el disc que hauria d'haver sortit com a Piano Magic". Hi va haver tanta pressió, tanta confusió, ganes d'aconseguir alguna cosa molt gran, i al final vam fer un xurro.

Estem en un moment en què funciona el col·lectiu: unir forces, fer grups… no només en la música, sinó en tot. El moment d'anar amb un portàtil i fer un concert amb auriculars ja ha passat; va tenir el seu moment, però jo com a mínim ara no me l'empasso... I el públic es mereix més. A més, és maco treballar amb gent, veure com canvia el so… Aquests creadors són els que estan avançant. Si vas a fer un concert tu sol, jo crec que has fracassat.

M'agrada col·laborar amb músics de diferents disciplines. Probablement el que més faig és col·laborar amb dansa, i no m'avorreixo mai… sobretot tocar-hi en directe m'emociona. El músic sempre s'amaga al darrere d'un instrument, però el ballarí és gairebé com un cantant. Si et falla la veu, què fas? El ballarí té el seu cos. A mi veure algú que es mou amb la música que faig em sembla increïble i si es mou bé… Hi ha una connexió molt física, potser és la més orgànica d'entre els creadors. L'audiovisual és diferent, et tanques a casa i composes. Però amb la dansa, hi flueix una energia de cossos; tot i que tu no ballis, hi ha una energia molt física. 

Diria que des del 2001 visc de la música. Em sento afortunat sobretot d'haver tingut molt clar en el seu moment que em volia dedicar a això. També m'ho he currat molt. Jo me n'he anat a viure a Londres quan era un adolescent i hi he estat quasi deu anys; hi ha moments que sí que és emocionant, però hi ha moments molt tristos, molt depriments, i he aguantat, aprenent de gent. Jo diria que treballo més a fora que aquí. He tocat al Japó, a la Xina, als EUA, he anat a tocar a tot Europa, Alemanya, França, Itàlia, Romania... I aquí toco bastant poc. Però faig molta música per a dansa, per a publicitat, per a moda… Vaig fent. 

Sobretot. Aquí l'indie està molt ancorat, i hi ha molta gent reticent a veure música feta amb ordinador, tot i que també hi hagi altres instruments. Jo segueixo fent música bastant orgànica, emocional, melancòlica… però encara em trobo amb gent que em diu: "És que a mi no m'agrada l'electrònica". Però un músic d'indie rarament anirà a tocar al Japó o a la Xina. A ningú no li interessa un grup indie en castellà o en anglès mal cantat. En canvi, jo, o Balago o Murcof… nosaltres anem a tocar fora i toquem en un museu, una galeria d'art… són altres tipus de circuits. No et poses a fer quilòmetres per tocar en un bar que fa mala olor... Als meus concerts hi ha gent gran, no és un públic tan juvenil… Som gent que vivim aquí però podríem viure a qualsevol lloc. Jo de fet visc a la muntanya. Perquè aquí no toquem i tampoc no ens movem en l'ambient de la nit. 

Buscava tranquil·litat. Per a mi va ser impressionant el primer any, hi havia dies que no posava música del silenci que hi havia. Després de 10 anys a Londres, 6 a Barcelona i viatjant constantment a ciutats tipus Tòquio… tenia la necessitat de viure en un altre tipus d'ambient. Ara el primer que faig al matí és un passeig per la muntanya amb els gossos. I mai se m'ha acudit emportar-me música; disfruto del silenci… Al final acaba madurant la teva manera de fer música. Estic fent molta música, trobo ràpidament inspiració, arribo del passeig i ja tinc idees.