Per què escrius cançons?
Sempre he cantat, he fet classes de cant, de jazz, etc., però fa poc que toco i composo. Fa uns anys, vaig anar a París perquè tenia una parella allà. Ell composava i tocava el piano i, en certa manera, em va inspirar perquè m’atrevís a composar. Abans pensava que la composició només estava reservada a la gent que tenia molts estudis musicals, però el veia a ell fent cançons i em vaig animar. De cop, vaig veure que tot era més assequible i vaig fer una cançó amb la guitarra. Estava feta en “txininglis” (riu)..., però em va agradar molt fer-la. Encara la tinc gravada i a vegades l’escolto.
Com es deia?
Es deia “Ocean”, em va sortir així. Utilitzava frases de cançons que m’agradaven i l’hi cantava sense cap vergonya als meus amics (canta una mica la cançó). És curiós perquè l’hi cantava a gent que sabia anglès (riu).
I després...
Després, vaig passar del “txininglis” a l’anglès i vaig gravar en un cassette algunes cançons. Jo seguia a París i l’Andy Poole –el 50 % del duet Oníric- em va dir que féssim una maqueta. La vam penjar al myspace i el Ramón Rodríguez (Madee, The New Raemon) em va dir pel myspace que em volia treure el disc d’Oníric al seu segell Cydonia. Més tard, Bcore em va dir que volia treure el meu segon disc... Amb la conya ja són 3 anys i no he parat de tocar...Tinc la sensació que tot ha anat molt de pressa perquè jo ho vaig fer sense cap pretensió. Sempre des d’una posició tímida.
En aquest segon disc ja has apostat completament pel castellà. En aquest canvi has d’haver notat que l’oient se situa en un pla més proper, no?
Sí, sí, es nota molt el canvi. Abans composava en anglès perquè a París parlava en anglès amb la gent. Però ara que estic aquí, composo en castellà. Quan faig una cançó penso en algú i si amb aquesta persona parlo en castellà, doncs la faig en castellà. De fet, ara estic fent coses en català perquè aquí parlo més en català. Suposo que si marxo fora tornaré a composar en anglès. Encara que em va costar molt fer el canvi de l’anglès al castellà, vaig haver de fer un esforç molt gran per no sentir-me ridícula o rara.
De cop, t’exposes més...
Sí, parlo d’amor, d’amor propi, d’amor cap als altres... I el fet d’utilitzar la primera persona li dóna una forma de diari personal. De cop, la lletra cobra una importància especial. Però tot això no ho vaig pensar fins al final, abans de treure el disc. Em deia: vull que la gent escolti tot això que estic dient? Els meus pares es preocupaven (riu). Em deien: “Maria, ésta no la pongas, ¿por qué no haces canciones más alegres?”...
També es percep una mica de sentit de l’humor...
Jo crec que sí, ho intento... Em ric una mica de mi mateixa... Cadascú composa en uns moments determinats, quan s’inspira... En el meu cas, composo quan em preocupa alguna cosa, quan estic frustrada per alguna cosa... Quan estic molt contenta, no em surt cap tema. En canvi, quan et sents frustrat és quan treus la necessitat de dir coses. De totes maneres, jo intento no ser gaire explícita...
No ets gaire explícita, però en canvi sones directa sense caure en els llocs comuns
Crec que les meves lletres estan lliscant el tòpic, però no acaben de caure-hi. Sóc bastant directa, les coses em surten així. Hi ha gent que fa imatges menys realistes molt bones, però a mi m’agrada fer-ho tot més directe. A vegades, pots ser tòpic si utilitzes un estil molt directe perquè per exemple dir “te quiero” és un tòpic, però és que també és real. No s’ha d’amagar. No m’agraden els lletristes que per rebaixar els tòpics utilitzen un to mig pedant, amb metàfores molt rebuscades, etc. Crec que has de sonar sincer i trobar el teu equilibri i el teu estil, segons com siguis.
Tot això es complementa amb el so del disc, amb un toc màgic que pot recordar a vegades compositors com Jon Brion. Suposo que ha sigut fonamental el treball amb el productor i músic Ricky Falkner?
Jo sempre dic que és un disc dels dos. Les cançons poden ser meves, però a nivell de treball és dels dos. Per això volia que el Ricky sortís a les fotos promocionals, etc... És el productor, però també ha tocat, etc.
El primer disc, amb Oníric, era més “bizarro”, despullat, jugava a provar coses, etc... I en aquest tenia ganes de veure com sonaven els temes amb més producció, instrumentació. Al final, crec que ha quedat un híbrid i hi ha temes que sonen més a banda i altres que tenen un toc més íntim. Una amiga em deia que aquest disc és fins i tot molt més oníric que l’anterior. I l’anterior el vaig fer sota el nom d’Oníric (riu)
I cap on vols encaminar el teu so ara?
Em fa certa por començar a entrar en un circuit i no tenir temps o espai per poder fer coses noves, etc... Crec que un ha de renovar-se constantment i per això ara m’agradaria marxar a una ciutat com Berlín. No vol dir que no pots renovar-te al lloc on vius, però crec que és molt bo sortir fora i buscar altres coses.
Fa poc vaig escoltar un disc del segell foehn que em va inspirar molt, Chorando Apréndese (2009), d’Emilio José, i em va donar ganes de jugar, de fer el tonto, de provar moltes idees, loops de veus.... És per això que estic pensant a fer un ep amb un teclat Yamaha que m’he comprat, amb bases de ritmes. Vaig cap a l’horterisme!! (riu). Penso que si visqués només de la música, no m’atreviria a fer aquestes coses. Pensaria que a la gent no li agradaria, etc. T’has d’atrevir!
Quina és la reacció més inesperada que ha generat la teva música?
Quan era adolescent era hiper-tímida i no cantava davant de ningú. Llavors vaig començar a fer jam-sessions i ho passava fatal, però poc a poc i a força de fer-ho molt vaig superar aquesta timidesa. A París, tenia una amiga finlandesa que volia ser actriu i tenia molt talent, però que agafava atacs de pànic escènic i crisi d’ansietat fins al punt d’abandonar la interpretació totalment. Un dia, em va arribar un mail d’ella que em deia que em volia donar les gràcies perquè veient l’esforç que feia jo sortint als escenaris per superar la meva timidesa havia superat aquests atacs i havia decidit seguir amb la interpretació. Encara guardo aquell mail i crec que és el més maco que he fet sense voler a la vida...
| Igual que en aquell conte, ara resulta que el rei anava despullat. Que, per molt oberta al mar que estigués,... |
Segueix llegint |