Entrevista


Entrevista Marçal Forés

Madurar no ens fa necessàriament millors persones


Text de: Xavi Arnaiz
Foto de: Fernando Gebbia
Recomana  Compartir Recomana Recomana Recomana   
Marçal Forés
Format a l’ESCAC, el cineasta Marçal Forés presenta Animals, una opera prima que juga amb elements fantàstics a l’hora de retratar el món interior d’un adolescent perdut i insegur que, amb dificultats per afrontar la maduresa, dialoga amb un ós de peluix. D’estrena immediata, la pel·lícula ha passat per Sant Sebastià i es veurà a Sitges 2012
Com els teus curtmetratges (Friends Forever i Yeah! Yeah! Yeah!), Animals gira entorn de l'adolescència. Què és el que t'atrau d'aquest moment vital? 
L'adolescència és una etapa molt crítica perquè és l'abandonament de la infància i l'aprenentatge de la maduresa. Això provoca una pila de conflictes interns. De cop i volta, has passat de ser algú que feia el que volia quan volia a haver-te de comportar i relativitzar tot el que fas.

Sí, el fet d'haver de superar la línia de la infància... Per mi, és un dels temes centrals de la pel·lícula.
Sí. Quan ens fem grans hi ha com una mena de sacrifici, no? En realitat, madurar no és necessàriament una cosa que ens fa millors persones. El que m'interessava plantejar a la pel·lícula és que hi ha una mena de pèrdua dels valors de la infància quan un es fa gran. I estic totalment en contra d'això; d'aquí la història. Més que el trauma de créixer, el que m'interessava veure era el sacrifici que un assumeix quan creu que per fer-se gran ha de deixar enrere la infància. I això és absurd. 

A la pel·lícula, jugues amb elements fantàstics per retratar el món interior del protagonista.
Pots fer el que vulguis en una pel·lícula, fins i tot que un ós de peluix sigui de veritat. Això és quelcom que passa en aquesta pel·lícula i que en general té bastants punts en comú amb els curts que he fet, que és esborrar la línia que separa la part fantàstica de la part real.

Animals és una pel·lícula deutora d'un cert cinema independent nord-americà?
Et mentiria si et digués que el cinema independent nord-americà no és una influència molt gran per a mi. Suposo que d'alguna manera això esquitxa per defecte la pel·lícula tal com és. M'influencia tant el cinema independent nord-americà de Kelly Reichardt, o el Richard Kelly de Donnie Darko, com l'anime japonès. A la pel·lícula hi ha imatges de Furi Kuri, d'Evangelion...

També hi veig algunes semblances amb el cinema de Gus Van Sant. Té punts de Paranoid Park, d'Elephant, de Last Days...
Més que punts en comú, el que diria és que a Gus Van Sant li interessen coses que a mi en aquesta pel·lícula també m'ha interessat explorar. Van Sant s'apropa a l'adolescència amb afecte i amor. El que més em va al·lucinar d'Elephant és l'amor que transpirava la pel·lícula pels personatges. Les comparatives sempre són molt fàcils, però també hi ha una voluntat d'intentar estimar els personatges d'aquesta pel·lícula.

El còmic Agujero Negro, de Charles Burns, hi juga un paper molt important. De fet, a la pel·lícula hi ha moltes referències culturals. 
He de reconèixer que quan vaig llegir Agujero Negro per primer cop em va desagradar molt, em va provocar unes sensacions molt desagradables. Però al cap d'haver-me'l llegit i haver-hi anat pensant m'agrada molt el fet que et faci reflexionar sobre les coses que et fan por. I d'alguna manera, el viatge del Pol a la pel·lícula parla molt de les pors.

La música també hi té un paper destacat. Sense anar més lluny, l'ós es diu Deerhoof. 
Quan vaig començar a escriure el guió estava molt ficat en un grup que es diu A Frames, que tenen quatre cançons a la pel·lícula i que d'alguna manera sempre han estat allà. Tot i que pensava que era més una inspiració, al final em vaig acabar adonant que el to de la pel·lícula necessitava aquesta foscor una mica industrial. Però, a la vegada, també m'interessava que tingués alguna cosa generacional; llavors vaig intentar posar-hi grups que hi anessin bé, però treballant amb música nacional: Los Claveles, Los Bananas...

Com vas tirar endavant el projecte d'Animals?
Ha estat un procés molt lent, molt farragós, molt de provar, tornar enrere, arreglar, tornar a intentar... I ha estat així en tot el projecte. Molta prova i error. Jo també funciono una mica anàrquicament i a vegades necessito cometre errors per adonar-me del que no està bé. El guió va fer que el procés fos bastant llarg, ja que va estar tres anys al forn. I Lars Von Trier va escriure Los Idiotas en dues setmanes!

La pel·lícula està produïda per Escándalo Films. Com valores el paper d'aquesta productora?
Escándalo ha estat un model de productora que ha donat veu a molta gent. Cap de les sis pel·lícules que han sortit haguessin pogut veure la llum sense aquesta productora en concret, que ha decidit apostar per gent amb talent que segurament no tenia l'edat suficient per a què algú confiés en ells per portar el pes d'una pel·lícula. En aquest sentit, em sembla que Escándalo és com una mena d'oasi o paradís, encara que l'oficina els caigui a trossos... (riu).

Per la situació que està vivint la indústria cinematogràfica, creus que treballar-hi ara mateix es podria considerar una professió de risc?
Sí. És una bona definició. Hi ha risc tant per a tu com per a la persona que et contracta. Ja es veu des de fa un parell d'anys que el nivell industrial al cinema espanyol està començant a canviar el model, i més amb les polítiques actuals. De fet, Animals és una pel·lícula anacrònica en aquest aspecte, ja que es va produir en el moment en què la indústria encara estava en bon estat de salut, i ara s'estrenarà quan està tot pel terra, la gent no va al cine, la pujada de l'IVA... (riu). Estarà enmig d'un apocalipsi. Però en l'apocalipsi la gent sobreviu d'una manera o altra, no? Pel·lícules com Diamond Flash o Iceberg em semblen propostes que, tot i no jugar en producció en una lliga industrial gran, sí que són fidels al talent. I això és el que s'ha d'aconseguir mantenir i fer sobreviure, encara que no sigui a les sales de cine.

Llavors optes per un altre tipus d'exhibició, a més a més de la que ja hi ha?
Sí, clar. El problema és que en el moment en què tu tires a terra un cinema estupendo per fer un multisales, allò s'ha de mantenir. Se'n va a la merda l'economia i llavors, què fas amb el multisales? O ho tanques tot o apostes per un cinema de mala qualitat. L'exhibició és com si intentéssim menjar els últims pastissos abans que no s'enfonsi el Titanic. Si s'està enfonsant ja pots menjar, que no servirà de res. Tot i que també hi ha propostes interessants com el Phenomena...

Que ara, per cert, ha perdut el cinema Urgell.
Sí, sí. No conec cap exhibidor, però per les coses que veig que passen, sembla que hi ha una distància molt gran entre el consumidor i l'exhibidor. L'exhibició continua treballant com deu anys enrere. A mi el preu de l'entrada de cine em sembla absurd. A França o a Anglaterra tots els cines tenen targeta de soci que fa que et costi la pel·lícula literalment dos euros, calculant el preu. Pagues una mensualitat i pots anar-hi tantes vegades com vulguis.

publicada el 29/09/2012

Qüestionari

Si no visquessis a Barcelona on viuries?
A Nova York.

Què faries amb un milió d'euros?
Un milió d’euros és molta pasta! Una pel·lícula, segurament.

Si et busquéssim de nit on et trobariem?
A casa. O en algun bar on es pogués ballar swing.

Què no et perdràs el mes d'octubre ?
El Festival de Sitges.

De quin mainstream participes?
Menjar crispetes al cine.

Què duus a la butxaca?
Una navalla.


Imprimeix: