Tenia més de vint cançons. La idea era gravar-les totes de cop i editar-les juntes, perquè els temes eren molt curts, però només en vaig poder gravar 12. La primera part la vaig gravar el novembre de 2010, i el febrer de 2011 ja estava començant la segona part. La idea era que sortís després de l'estiu, però s'ha endarrerit fins ara. 

Primer, perquè sóc un desastre… Les lletres del volum 2 em van costar un munt, i fins al setembre no vaig poder gravar l'última cançó. Llavors van sortir imprevistos amb l'estudi, no podíem mesclar… Es van ajuntant factors. Et fas un pla al principi però mai l'aconsegueixes complir. També, com que sempre gravo la música i l'últim dia faig la lletra…

Sí, en algunes cançons sí, perquè com que t'estàs un quants dies a l'estudi, fins que no graves les veus passen uns dies, i ho aprofites… 

Una manera que potser no és la que m'agradaria. (Riu.)

Sempre! Sempre quedo poc content… però amb la música em passa igual: faig cançons molt curtes, és el que surt en el moment. No li dono voltes, no penso per on podria anar la cançó. És el que és, estrofa-tornada, pim pam. I amb les lletres passa el mateix. És així, és com ho he escopit.

A les lletres del primer potser hi ha un discurs més polititzat i reivindicatiu. Al 2 potser sí que n'hi ha de més personals, potser per l'estat en què jo em trobava. Tampoc volia parlar tota l'estona del mateix.

Sí, veus? A l'hora de la maqueta –faig maquetes abans d'anar a l'estudi– sí que hi inverteixo més temps. I un cop a l'estudi també: una de les coses que més m'agrada és bastir/vestir una cançó. Pensar si li poses un banjo, o si un ritme és massa heavy. Això és realment de les coses que més m'apassiona de tot plegat, muntar una cançó. Després tocar-la ja és un altre cristo, que de vegades no m'agrada tant. Però a l'hora de gravar un disc…

No tinc gaires estratègies. Més aviat es tracta de la llibertat. Si pots jugar i experimentar, es fa molt més divertit. El primer disc, Contra todo pronóstico, el vaig fer pensant que ningú no el sentiria; volia veure si em servia per anar a tocar a algun bar… Producto Interior Bruto ja era diferent: sabia que em farien entrevistes perquè ja me n'havien fet. Hi haurà gent que el sentirà, i pensava això m'acollona una mica, però dius: "Que els donin pel sac." No pots estar pensant què és el que s'hauria de fer, què li agradaria a la gent, perquè si no pararies boig. Fas el que surt, i així anem.

També hi havia cançons que les tenia de feia temps. Vaig començar a estudiar filosofia… i hi havia coses més elaborades. Els dos últims discos han estat fets a l'últim moment: em sap greu però ha sigut així. Per això, per al proper disc vull aturar-me una mica i dir: fins que no estiguis content amb les lletres no les gravis, perquè si no les escolto i em fa vergonya. 

És tan senzill, com… per exemple: "Els destil·lats i la constitució". Era el pont de la Constitució, estava gravant a Arenys, i no tenia lletra. I l'havia gravar ja, i hi havia el Calisay, i és tan absurd com això: el pont de la Constitució, la deslocalització de les begudes històriques… (Riu.). Potser no és el tema més interessant, però ja tinc una cançó. I el segon disc el vaig a gravar a Sant Feliu de Guíxols, i dóna la casualitat que també l'Estomacal Bonet l'havia comprat una altra gent… i ja tinc segona part. 

No sóc gaire nocturn. Quan no tinc gaires coses a fer durant el dia, intento tocar una estona sobretot al matí, i anar provant cosetes. I a base de provar, una estona cada dia, graves un trosset. Llavors les lletres sí que són més nocturnes, però perquè és la nit abans d'anar a gravar… és que és igualment com quan anava al col·le! Feia els deures a l'últim moment, i els feia malament, i m'adormia i deia: doncs ja em llevaré demà al matí i al matí no et llevaves… exactament igual.

És fort! I mira que et fas gran i dius: cony! Amb l'últim disc, uns mesos abans ja tenia tres lletres i vaig dir: ara començo bé. Però es va quedar així. I llavors les altres deu les vaig fer a corre-cuita. 

Suposo que s'entén per cantautor un tipus de músic molt concret. Ens hem de treure la idea que el cantautor és un senyor que crida en contra del sistema en blanc i negre. El que passa és que sí que m'agrada que es digui això que Joan Colomo es caga en tot, i protesta... Per un altre costat, com que també faig concerts jo sol amb la guitarra, aquesta "etiqueta" m'ha permès anar a tocar a qualsevol garito amb un equip de so mínim. Això és una passada! I molts cicles de cantautors on també m'hi he pogut colar…

No tinc cap altre ingrés. De fet mai no l'he tingut. Quan vaig començar a tocar amb The Unfinished Sympathy m'entrava un mínim de diners que em servia per pagar el lloguer. I quan es va acabar pensava que se m'havia acabat, però vaig començar a fer ingressos en solitari. Toco molt, i la veritat és que vaig tirant. També s'ha de dir que tiro amb molt poc. No tinc cap despesa que no siguin "carajillos", menjar i pagar el lloguer. En realitat necessitem molt poc. També és veritat que, per exemple, si tens un fill, la cosa canvia … però hi ha moltes despeses que es poden suprimir. Jo també tinc una cosa, que és que no puc estalviar: si de cop m'entren diners, m'ho gasto en menjar, sopar fora… i de cop ja no en tinc i torno a casa a menjar arròs. 

L'invent és molt positiu. T'ajuda a aconseguir uns diners que trigaries a guanyar. Ningú et dóna almoina, en realitat el que fas és vendre el disc per avançat. Però el més positiu és que entres en contacte amb gent a qui li interessa el projecte; te n'adones que hi ha gent que li agrada el que fas, i que aporta diners perquè facis un disc que no saben si els agradarà. El DIY? No ho sé… en realitat queda poc DIY al món. Estem enganxats per tot arreu. Si vols que la gent et conegui una mica, és difícil fer-t'ho tot tu, i tenir una moral de dir: això no ho faré. Al final t'has d'abaixar els pantalons.