Suposo que no he sortit de l'underground, però tal com jo ho veig, abans estava al màxim nivell, i potser ara estic a la primera escala de coses més mainstream. Abans era un peix gros en un estany molt petit i potser ara sóc un peix petit en un món més gran. 
 

Segurament hi té alguna cosa a veure, aquesta acceptació del dubstep i de la bass music. Ara bé, el 2011 va ser un any molt intens. Els indignats, la Primavera Àrab, Occupy Wall Street… Això ha tingut un impacte positiu en mi. Abans em sentia molt aïllat, com en una selva, i tots aquests moviments em van fer sentir que podia trobar aliats. D'alguna manera això m'ha fet moure cap a una posició més mainstream. Curiosament, no van fer que la meva música fos més política, sinó que en realitat segurament l'han fet menys. 
 

Podem intentar lluitar, enfrontar-nos al sistema, però sóc molt pessimista, tinc molts dubtes que es pugui fer. Però podem crear repúbliques pirates: barris lliures, altres versions d'internet, altres idiomes… i aquest és un futur possible que sí que m'il·lusiona. El puc veure amb optimisme. Per això hi surt un vaixell, que és una metàfora que ajunta gent que viu al marge del sistema.
 

És imprescindible: quasi tot el que utilitzo està modificat. Des del software fins als megàfons, i si agafo un tambor de l'Índia el desconstrueixo i li poso una altra cosa; així puc dir que ho he fet amb les meves eines i s'adapta a les meves necessitats. 
 

A Seattle vam fundar Infernal Noise Brigade, una marching band que era la banda sonora de les manifestacions alter-globalització, i dúiem un carro on hi posàvem l'altaveu, les màscares antigàs, els escuts, menjar, medicines… perquè sortíem tot el dia, i de vegades, quan hi ha manifestació les botigues tanquen i t'ho has de portar tot. Li dèiem el "noise car". Quan vaig començar aquest projecte Filastine, volia endur-me alguna cosa del projecte anterior. I el carro tenia sentit, perquè puc usar-lo d'instrument per generar sons. Depèn del carro perquè alguns sonen molt greus, però com a mínim hi ha 3 o 4 zones amb sons diferents. No sona molt fi… més aviat com dos cotxes que xoquen. I sobretot, és un instrument que es pot trobar gratis, al carrer, a qualsevol lloc.
 

Sí, jo era molt fan d'Einstürzende Neubauten quan era adolescent! Des dels 14 anys… l'arrel industrial de la música que faig, crec que per a la gent que la coneix és òbvia, però hi ha una altra gent que es pregunta… i això, d'on ve?
 

Hi ha poca fusió i moltes vegades surt malament, perquè es fa difícil trobar l'equilibri. Però quan escolto electrònica pura, hi falta fusta, sang, suor… Sembla que surti d'un soterrani gris, amb un so perfecte, i no té ni carn ni ossos. D'altra banda, a la música acústica hi ha una barrera que es fa gairebé impossible de trencar; no sé com es podria fer alguna cosa diferent amb quatre tios tocant dues guitarres i una bateria… L'electrònica et permet tot el que puguis imaginar. 
 

Normalment acostumo a sobretreballar, a posar més i més capes de so. Jo sé quan arriba el moment que està fet, però normalment això passa quan n'hi ha molt. (Riu.) Hi ha tants efectes, cada pista té 15 plug-ins per filtrar… no sona bé fins que no sona com cap altra cosa.
 

…però no és gens agressiu quan ho poses al costat de Skrillex! (Riu.) Sembla molt suau…
 

És quasi inexistent. Em deprimeix el poc compromesos que són els artistes. El narcisisme, la falta d'interès en tenir una narrativa clara. Des del postmodernisme, fa por expressar una posició, una crítica. Perquè si tens una posició, et poden atacar. Això va en contra meva. Crec que la meva visió política ha estat un gran problema per a l'èxit de la música que faig. Hi ha gent a qui li agrada, però a d'altres els tira enrere, prefereixen que no hi hagi política a l'art. A la indústria no li interessa gens: és un negoci i busca la publicitat. És com és, les sales, les revistes… és així, però s'ha de sobreviure. 
 

Sí, però el que mola és que hi hagi un pont entre els moviments socials que vénen de les okupes i la vida quotidiana de la majoria de les persones. Respecto molt la gent que viu totalment al marge, són un bon model, però sent un artista, la meva obligació és crear interferències, comunicar fora del meu gueto.
 

Pressió no, perquè estem molt ben preparats. No parlaré de pressupost, però han fet possible que portem un directe potent, amb la violoncelista de Lió, i un tècnic… coses que moltes vegades falten. Tinc confiança que farem un directe molt potent. A més, estic molt content de tocar a la ciutat on visc, perquè en tinc molt poques oportunitats. És un plaer tocar per a la gent que conec, i en un idioma en el qual em puc comunicar. Em fa molta il·lusió aquest bolo, i que estiguin destacant el nostre directe… perfecte! Ens entregarem.
 

És un altre drama. La gent sempre fa comparacions amb Diplo, a les entrevistes em passa molt. Òbviament estem fent dues branques d'un mateix arbre. Respecto el que fan, hi ha coses que no m'agraden, pel que fa a l'estètica, molta teta i cul de dona negra, exotisme de l'altre… no m'interessa. Però musicalment estan treballant bé. Fa molts anys, a Seattle, jo era part d'un col·lectiu que vam fundar un segell, Post World Industries, i ara l'hem traslladat a Barcelona. El que volem és treballar aquesta altra branca que té més a veure amb el social, vinculada a moviments polítics, deslligada de la festa i el club, música amb profunditat i context, potser més per escoltar que per punxar.