Entrevistes

Entrevista Pere Riera

El paral·lelisme entre la situació actual i la dels anys 30 fa esgarrifar

Text de: Xavi Pardo
Foto de: Lorenzo Cerrina

Fa tres anys va sorprendre tothom amb Lluny de Nuuk, una de les millors obres del malaguanyat T6. Ara, omple la Sala Gran del TNC amb Barcelona, i es confirma com un dels grans valors de la dramatúrgia catalana contemporània. Quedem amb ell allà mateix, a l’escenografia de l’obra, aquesta casa construïda per Sebastià Brosa que, vespre rere vespre, ha d’aguantar el bombardeig de l’aviació feixista. I en posar-hi els peus, ens adonem que la Guerra civil no queda tan lluny.

Com vas arribar fins a Barcelona?
Agafant el tren des de Canet! (Riu.) No, volia fer una obra sobre l'amistat entre dues dones, i vaig pensar a contextualitzar-la en una guerra, per poder parlar sobre el punt de no retorn a què s'arriba quan les crisis socials esdevenen irresolubles. En principi, l'obra passava en una ciutat europea durant la Segona guerra mundial, però Sergi Belbel em va convèncer per traslladar-la a la Guerra civil.

I no et va fer mandra? S'han escrit tants llibres i s'han fet tantes pel·lícules sobre la Guerra civil que...
Justament això, paraula per paraula, és el que li vaig dir al Sergi. Però ell em va fer notar que, des de la perspectiva del teatre contemporani, no hi ha gaires autors que se n'hagin ocupat. M'ho vaig agafar com un repte. Llavors em vaig posar a documentar-me, i quan vaig trobar l'episodi dels bombardejos, vaig quedar molt impressionat. Tenim més consciència d'alguns episodis de la història dels americans, com la guerra del Vietnam, que de la nostra pròpia història contemporània, i ho vaig trobar molt gros.

Però tampoc no hi ha una voluntat historicista, de teatre documental.
No, jo volia parlar d'un grup de gent que té posicionaments diferents davant la guerra, no tant davant les idees polítiques de dretes o d'esquerres. Un cop la guerra els està passant per damunt, com es posicionen davant d'aquest enemic col·lectiu i monstruós, que treu el pitjor de cadascú, siguis del bàndol que siguis. Perquè de vileses en van cometre tots dos bàndols. De fet, he escrit l'obra com un exorcisme, amb l'esperança que la història no es repeteixi, perquè els paral·lelismes amb la situació actual fan esgarrifar.

És un dels comentaris que més vaig sentir, sortint del teatre.
És que ara vénen testimonis reals dels bombardejos, gent que els va viure en primera persona quan eren petits, o molt joves, i ens ho diuen: que la situació actual recorda molt el que estava passant als anys 30, que el caldo de cultiu era el mateix. Mentre em documentava ja em vaig posar les mans al cap. Al Memorial Democràtic hi ha vídeos amb testimonis de l'època que sembla que parlin d'abans d'ahir. Ara no em vull posar apocalíptic, però fa molta por. Jo fa temps que no miro el telenotícies, i el diari només els caps de setmana, perquè em foto molt nerviós. I quan sents parlar aquests que són els que ens han de dir com solucionar les coses... començaries a cremar contenidors.

Tornem a l'obra, que tampoc és qüestió que ens detinguin a mitja entrevista. No et va fer por ajuntar dues actriuasses com Emma Vilarasau i Míriam Iscla?
Les vaig conèixer per separat, la Míriam, a Lluny de Nuuk i l'Emma, a Desclassificats, i vaig quedar parat, perquè són iguals! Entenen l'ofici de la mateixa manera. El primer dia d'assaig totes dues em van venir amb una proposta de personatge gairebé perfecta. Són dues de les persones més professionals que he vist mai. I vaig pensar: aquestes dues s'han de trobar! Quan ajuntes un Ferrari amb un Seat Panda, la cursa no té cap mena d'interès, però si ajuntes dos Porsche... aquesta sí que m'interessa! Podrien haver estat l'aigua i l'oli, però no. Estan boges l'una amb l'altra, es retroalimenten d'una manera brutal.

Només cal veure-les ballant el tango.
Un tango que ens l'han regalat. Totes dues es van passar l'estiu fent classes particulars, pagades de la seva butxaca, de manera que van arribar a la sala d'assaig amb la tècnica ja apresa. I la coreografia la van assajar fora d'hores, per no robar temps a la resta d'actors. Cada dia venien una hora abans i es posaven a ballar. Això és compromís i amor a l'ofici. Hi ha molta energia invertida a fons perdut, aquí...

És època d'estrènyer-se el cinturó...
Sí, ens ha tocat fer l'espectacle molt per sota dels pressupostos habituals. L'escenografia, per exemple, val un 20% del que acostuma a costar una escenografia a la Sala Gran.

Has hagut de renunciar a alguna cosa per culpa dels ajustos pressupostaris? Alguna espineta clavada?
A mi m'hauria agradat que la casa tremolés amb els bombardejos, que l'efecte fos una mica més espectacular, però no s'ha pogut fer. També vam haver de retallar el sostre, una peça que tancava tota l'escenografia per dalt i que era massa costosa. Abans, quan hi havia els bombardejos, queia sorreta del sostre de fusta. Ara, cau del no-res. La crisi, que no perdona.

Que els ho diguin als onze treballadors del TNC que es van quedar al carrer.
A la companyia de Barcelona ens va tocar de prop. Algunes de les persones que van acomiadar, al matí estaven treballant amb mi per a l'espectacle, a les tres els comunicaven que els feien fora, i l'endemà ja no van tornar. Ho hem viscut en primera persona, hem estat testimonis del desànim que s'ha instal·lat entre els treballadors.

Ja se sap. Quan van mal dades, el primer que rep és la cultura.
I és intencionat. Retallant en cultura, ens estan dient molt clarament que volen que siguem un ramat de xais. I els ramats de xais es deixen enganyar pel primer que arriba amb una vareta màgica i una solució miraculosa per sortir del pou. I les solucions miraculoses sempre passen per anar a matar jueus. O rojos. I ja veureu com tot s'arreglarà. Ens estan guillotinant el futur. Quan es carreguen el T6, quan ens tanquen la Sala Tallers o ens posen un 21% d'IVA, ens estan tallant les ales. Pot sonar xovinista, però la Barcelona dels anys 30 podia parlar de tu a tu amb Berlín i París. El grau de desenvolupament científic, tecnològic i cultural de la ciutat era de primer ordre. I tot allò va quedar absolutament estroncat. Ens ho van escapçar, i ara hi tornen.

I això que ara hem aconseguit tenir un planter d'autors catalans que fa goig.
És clar, si les generacions anteriors no haguessin fet feina, nosaltres no hauríem sortit del no-res. Jo mateix, sense el T6, avui no seria on sóc. S'ha fet una feina molt maca, i el resultat és aquest tsunami de la dramatúrgia catalana, amb Jordi Casanovas, Guillem Clua, Josep Maria Miró, Esteve Soler, Marta Buchaca, Cristina Clemente... És un símptoma de normalitat, de salubritat cultural del país. Si te'n vas a Londres, la cartellera està plena d'autors contemporanis. I si un autor d'aquí, amb una història d'aquí, aconsegueix connectar emocionalment amb el públic, n'hauríem d'estar tots orgullosos.

Això em fa pensar en algunes de les crítiques que ha rebut Barcelona. Les llegeixes o mires de defugir-les?
No, i tant que les llegeixo. A més, va passar que l'endemà de l'estrena van sortir tres crítiques negatives, i em va saber greu, perquè l'estrena va ser molt maca, amb el públic dret al final de l'espectacle. Algunes consideracions sí que em van molestar. No entenc com algú em pot criticar que posi la Santa Espina quan, als anys 30, la Santa Espina era un himne popular que molta gent cantava durant els bombardejos com un acte de reafirmació. O que em critiquin el tango, tenint en compte que, en aquella època, Barcelona era coneguda com la Buenos Aires europea, i gent de totes les classes socials anava en massa als antres del barri xino a ballar-lo. Per mi, són coses absolutament versemblants i justificades. I em va fer mal que algun crític digués que m'havia venut l'ànima al diable a canvi d'un aplaudiment.

publicada el 31/05/2013

Qüestionari

Si no visquessis a Barcelona on viuries?
A Canet de Mar, al meu poble. Cada dia l’enyoro més.

Què faries amb un milió d'euros?
Pagar la hipoteca i ajudar la gent que m’estimo a pagar la seva.

Si et busquéssim de nit on et trobariem?
A casa, no sóc de sortir. Sóc com un avi, d’estar a caseta. Pijama, bata i tele.

Què no et perdràs el mes juny ?
Vull anar a veure 'Els feréstecs', que encara no l’he vista.

De quin mainstream participes?
Consumeixo teleescombraries, em va molt bé per posar la ment en blanc, per relaxar la neurona. Un divendres a la nit, una mica de 'Sálvame Deluxe' em deixa nou.

Què duus a la butxaca?
El mòbil i les claus de casa. I una llàgrima de la làmpada que hi ha a l’escenografia.