Igual que en aquell conte, ara resulta que el rei anava despullat. Que, per molt oberta al mar que estigués, la ciutat no donava per a tants centres d'art contemporani de titularitat pública. Un context de bonança econòmica i unes administracions preocupades a marcar perfil van afavorir l'aparició d'un mapa d'aquests equipaments públics extremadament ric: CCCB (consorci entre Ajuntament i Diputació), Arts Santa Mònica (Generalitat), Macba (consorci entre Ajuntament, Generalitat, Ministeri i fundació privada), La Virreina (Ajuntament), Canòdrom, encara en construcció (Ajuntament).
Enmig d'aquella efervescència, un estudi de l'Associació d'Artistes Visuals de Catalunya de l'any 2006 assenyalava que el 42,4% dels artistes "professionals" tenien ingressos de menys de 3.000 euros l'any, i el 53,7% no arribava als 6.000 euros.
Com que sembla que ara del que es tracta és de
fer quadrar els números i els compromisos i les estructures no es poden fer desaparèixer, el que acaba passant és que el contingut es veu drà sticament retallat, amb la conseqüent reducció del programa d'exposicions i d'activitats. Una recepta que també han provat, recentment, el Teatre Lliure o el Liceu.
Aquest mes de febrer, després de la imminent reunió de la Comissió Delegada del Macba, és d'esperar que comencin a quedar resoltes algunes de les incògnites que planegen sobre el futur de tots aquests centres.
De moment, el sector cultural sembla contemplar amb una certa passivitat com es va gestionant el desgavell. Però esperem que, com a mÃnim, tot plegat serveixi per treure'n una lliçó, que les obres faraòniques quedin definitivament aparcades i que la prioritat passi a ser la inversió en recursos humans, creació, investigació i recerca.
Amb el suport del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya.
Anteriors
