A Thomas Vinterberg ja li queda molt lluny el moviment Dogma que va fundar fa 12 anys. Ara bé, igual que Celebración, la pel·lícula que va rodar sota aquelles premises espartanes, aquesta nova Submarino és un tros de cinema més que recomanable. Aquí, Vinterberg demostra que no li tremola el pols i aconsegueix extreure la màxima expressivitat de cada pla: amb una posada en escena pulcra, Submarino és un melodrama bastant rotund que agafa l'espectador i el condueix, a ritme lent però innexorable, pels tèrbols laberints on estan atrapats dos germans (superba interpretació, sobre tot, de Jacob Cedergren, el germà gran) que avancen per la vida sense saber ben bé on van, per camins paral·lels i separats per la desgràcia i que, tot i que abusa de metàfores recarregades i massa òbvies (per exemple el puny embenat), també fa gala d'un punch emotiu innegable.
| Igual que en aquell conte, ara resulta que el rei anava despullat. Que, per molt oberta al mar que estigués,... |
Segueix llegint  |
Amb el suport del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya.
al meu calendari
