butxaca

Després de donar la campanada ara fa sis anys amb la irreverent, àcida i esplendorosament grollera Borat i seguir l'estela amb l'explícita Brüno, no és gens estrany que en aquesta ocasió el tàndem format pel còmic Sacha Baron Cohen i el cineasta Larry Charles torni a la càrrega de l'humor destructor amb El dictador, una sàtira atenta als esdeveniments de la nostra actualitat més immediata. En una època on la gestió política del sistema democràtic ja sembla que ha tocat el fons de la immoralitat més profunda, Baron Cohen carrega directament contra la raó de ser de la pròpia democràcia. S'allunya, però, de l'estil temàtic de ficció/realitat de les pel·lícules anteriors i li posa a El dictador un embolcall més comercial que navega en tot moment entre la comèdia més àcida i contestatària i un tipus d'humor excessivament ximple. Així, la sàtira funciona millor quan la pel·lícula utilitza la comèdia salvatge per disparar dards enverinats a tort i a dret, ja sigui en contra de la dreta més fonamentalista o dels progres més impostats. Ningú no surt ben parat en una pel·lícula que se'n torna a riure del xoc cultural i que fa acudits sobre el racisme, les minories, la religió, els discapacitats, la pederàstia (en un dels gags menys encertats) o el terrorisme. És en aquest últim punt on Baron Cohen i Charles solten més mala bava (per exemple, el protagonista juga amb la Wii a un joc sobre terrorisme on pot escollir pantalla entre els atemptats del metro de Londres o els de les olimpíades de Munich). Tot i que per moments és bastant prefabricat, és impossible no riure amb les bestialitats d'un film que s'inicia de forma hilarant amb una dedicatòria a la memòria de Kim Jong-il.