butxaca

Qui segueixi convençut aquella crua regla que anuncia que “vals tant com val la teva última obra”, pot ser que s’hagi oblidat del músic britànic Peter Gabriel. Set anys de silenci discogràfic pesen dins d’una indústria que crema i crema, però Gabriel ja va dir tant i va fer tant abans de molts altres nouvinguts, que mereix un indubtable respecte. La seva trajectòria amb Genesis, els seus primers discos en solitari, àlbums com So (1986) o la banda sonora per films amb la polèmica de La última tentación de Cristo (1989) configuren el perfil d’un artista inquiet, imaginatiu i amb ganes d’arriscar-se. Peter Gabriel ja no és aquell cantant que volia captivar l’audiència amb clips amb el pòsit innovador de “Sledgehammer” –reivindicat i homenatjat, per cert, per joves espases de la realització com el nord-americà Ace Norton–. Però aquest defensor dels Drets Humans i pioner en la recerca de la música ètnica i amb arrels, que en els últims anys ha eclosionat amb resultants excitants dins del pop i rock actual, conserva la remor del que s’ha passat un bon tram de la seva vida buscant. És per això que sona convincent quan decideix en el seu retorn discogràfic (Scratch my back, publicat aquest mateix 2010) rellegir a la seva manera i amb la imposició de fer-ho “sense guitarres ni bateries” el repertori de joves i aguerrits cadells (Arcade Fire, Bon Iver), popes posteriors (Radiohead), bandes de culte (Magnetic Fields) o  gegants en actiu (Neil Young, Lou Reed) o semiactius (David Bowie). Ha tornat, recuperem-lo i, un cop més, recordem que moltes vegades val la pena escoltar els grans. És un acte de noblesa, un d’aquells valors que malauradament no està gaire a l’alça. Dimas Rodríguez