Amb freqüència hi ha bandes que bategen el seu debut discogrà fic amb el seu propi nom... és una manera de dir "atenció, nosaltres som aquÃ". Megafaun, en canvi, han esperat per fer-ho al tercer assalt (o quart, si comptem el minielapé Heretofore del 2010) i això sempre significa alguna cosa. Pensem, per exemple, en The Band, quan van decidir que el seu segon disc, amb una foto de tots cinc a la portada i només composicions pròpies als solcs, es digués The Band potser per desvincular-se de Bob Dylan, molt present en el debut dels canadencs. ¿Megafaun es volen desvincular de Justin Vernon (Bon Iver), amb qui sempre se'ls relaciona pel fet d'haver tocat junts una pila d'anys? No ho sabem, però en tot cas és clar que Megafaun (2011) és el millor disc d'aquests tres barbuts i el que més bé els defineix. Hi trobem l'empremta de la seva formació jazzÃstica en moments experimentals com els que impregnaven Bury The Square (2008) i estones de folk pastoral com el que dominava Gather, Form & Fly (2009), però sobretot hi ha grans cançons, construïdes donant primacia a la imaginació i conduïdes per tres veus celestials. En directe poden resultar imprevisibles, però la satisfacció està garantida.
Juan Carlos Belmonte
publicat el 19/01/2012
Paral·lel
Compartir 
al meu calendari
