L'estil, el ritme, l'harmonia, el bon gust, la simpatia dels cambrers i, sobretot, la qualitat, el sabor i la senzillesa
A la barra no s’admeten reserves, però és el millor lloc per menjar i més si és la primera vegada que s’hi va
Vaig conèixer el Bar Cañete de forma inesperada. Va ser a la botiga que l'Oriol Balaguer té a les Corts; vam començar a parlar de vins i de restaurants amb el dependent que m'atenia i, de sobte, em va preguntar si coneixia el Cañete. Jo vaig admetre que ni n'havia sentit a parlar i ell em va assegurar que potser era un dels millors bars de tapes i racions de la ciutat.
La informació va quedar amagada en el meu cervell fins que, al cap d'uns mesos, tot passejant pel Raval amb el Javier, la idea va brotar: "Escolta, anirem a dinar a prop d'aquÃ. M'han parlat molt bé d'aquest lloc" –vaig dir. Aquell primer cop, gairebé coincidim amb el primer aniversari del Cañete, que va obrir el 9 de setembre de 2010.
Aquest vespre sopem amb el Yago i la Natalie, mesos més tard, i després d'unes quantes visites més. I de ben segur que si l'estil, el ritme, l'harmonia, el bon gust, la simpatia dels cambrers i, sobretot, la qualitat, el sabor i la senzillesa de la seva cuina, es mantenen tampoc serà la darrera vegada que hi vinguem.
–Què fem?, tu ets l'experta... –m'anima el Yago un cop ja som la nostra taula reservada, amb les cartes a les mans, les canyes tirades i unes tortas de camarones per entretenir el debat i l'espera.
–Bé, ja em coneixeu... Jo diria que tot és formidable. En canvi el Javier dirà que amb dos-cents entrepans de pringá ja fa –responc fent broma.
–Doncs comencem amb els entrepans, no? –intervé la Natalie.
I, efectivament, al cap d'una estona, inauguren el nostre à pat amb uns entrepans de pringá (pel que jo sé és una barreja formidable i estranya de cansalada, xoriç, oli, sal, pa fregit i llet). Continuem amb uns pèsols amb botifarra negra (d'on els han tret? – ens preguntem; són tendres, petits, amb sabor d'infà ncia i abunden al plat); mandonguilles amb ceps (dels meus favorits al Cañete: la matèria primera és la clau); una petita ració d'steak tartar (tallat amb ganivet, sense aigua i perfecte de pebre); cua de bou (una carn melosa que ens apassiona i que se serveix acompanyada d'un magnÃfic puré que tots coincidim a dir que podria ser un altre plat de la carta). Unes gambes vermelles fresques que valen el que pagarem posen un punt i a part al sopar.
El punt i final, és clar, el posen unes postres fines: crema catalana, tartaleta de poma, bastó de xocolata (no us els perdeu, si us plau), que serveixen en racions més aviat petites amb l'à nim, n'estic segura, de no embafar. Les acompanyem de vi dolç (PX La Duquesa i Par de Naranja) i les rematem amb uns cafès i una interessant sobretaula. Un plaer!
Susana Fernández Alonso
publicat el 09/01/2012
Desa a La meva agenda
Compartir 
en PDF
Imprimeix-la
